Un dijous de pluja i dia de treball al Montseny . Marxo cap al tard i arribo just a temps per agafar l’avió cap a Mallorca. El vol va amb retard i puc avançar la novel·la de Marta Rojals (mal final..). Pel retard, em quedo sense sopar però aprofito per a passejar pels carrers buits (fa vent i fred) de l’entorn de la Catedral. Algun turista despistat em demana que els hi tiri fotos i jo per dins vaig recitant cançons d’Antònia Font i versos inventats. Demà he de fer una presentació sobre periodisme, empresa, tecnologia i tot en aquest entorn d’ofec i d’oportunitat. Em servirà per a conèixer l’Enric Vila més enllà dels seus escrits (aquí la seva conferència) i per a saludar la Bel. El mar a aquelles hores no era silenciós. Se’m fa tard i l’hotel em sembla estrany i em fa sentir buit buit…

Autor fotografia: Eride

Dinar per tancar la jornada i ara penso que ben bé m’hagués pogut quedar el cap de setmana per a reconciliar-me amb aquestes illes que em fan sentir tant fora de lloc. De Palma cap a Barcelona i tot seguit cap a casa. Els camps i el verd d’aquesta primavera que arrenca a endebades em fan sentir bé. La conversa d’ahir sobre Rusiñol i sobre el proletariat de la conca del Ter, sobre un món que s’ha acabat i sobre la desesperança del futur…

PD.- Al cine veig “Cisne negro” amb una entregada Natalie Portman i penso amb el sofriment que ens infligim, amb les grans dificultats que tenim per a gaudir però em curo tot veient “El somni” , la vida d’en Joan Pipa, cinema universal per paratges que em són propers, histories de senglars i de “persones” que són al límit del món. I tu que no eres enlloc.

A Nalut la vida era estranya. Dones amb “burca” de color blau anaven pel carrer capcotes. Els homes somreien i et miraven sorpresos. És l’únic lloc de Líbia que he vist culte a la religió. Deixàvem enrere la ciutat i començava la nostra aventura. Enfilat dalt la vaca del cotxe fèiem quilometres i quilometres. Primer, deserts de pedres negres. Durant hores i hores. Després, un xic de vegetació i finalment arribàvem a les antigues rutes saharianes. Veiem les primeres dunes, amb aquelles formes que semblaven pastissos. Ja queia el sol, fèiem campament, enceníem foc i la negra nit ens embolcallava. Els millors cels del món. Un silenci sepulcral i jo amb un lot al cap m’enfilava fins la carena més alta per somiar(-te) i per tenir el millor lloc per la sortida del sol.

Autor fotografia: mvongrue

Aquesta necessitat de solitud, de silenci em permetia pensar amb vides d’altres èpoques. Des d’allà imaginava això de qui. Sense mòbil, xarxa, incomunicats de debò. Cada dia lluitar per arribar a bon port, per menjar, vigilar l’aigua, cuidar-nos. El sol abrasador em feia mal a la pell. Ulleres de sol americanes, una cigarreta i la mirada perduda a l’infinit, imaginant-me ser un László Almásy qualsevol i traçant sortides d’aquells laberints. Recordo un dia que vam marxar amb el N. dunes amunt, vam pujar fins al cel, fins a 1.000m i us veiem petits, llunyans i  dèiem: – Marxem? deixem-ho tot? comencem de nou?…

PD.- Tu eres molt lluny i jo des del desert et trobava a faltar. Quins temps, oi?

Aquests dies quan veig a les noticies el pas fronterer de Ras Jdir em ve al cap aquella altra vida. Agafava el ferry a Marsella mentre llegia Jean Claude Izzo i ens descarregava a Tunis després de 24 hores de viatge. Baixar i anar a comprar un entrepà picant just a la sortida del port i tot seguit quilometres mentre escoltàvem Morcheeba . Travessar tot Tunísia sense parar per arribar a fer nit just a 20 quilometres de Ras Jdir. Arran de dia fer el trajecte que ens acostava al pas fronterer. A partir d’aquí espera que espera. Entregar passaport, visat, garantia econòmica i tornar a esperar. Veies passar els veïns de Tunísia que anaven a buscar nafta i com els militars libis es divertien punxant amb les baionetes les rodes del cotxes. Després crits i crits, algun tret a l’aire i altre cop a esperar.

Autor fotografia: Rafa

Ulleres de sol per protegir-nos de la sorra aixecada pel vent. Després de 6 o 7 hores canviar les plaques de les matricules, carregar el militar de torn i entrar a un món desconegut. Èpoques d’embarg internacional i per nosaltres, un cop dins, la màxima llibertat. Finestres avall i hores i hores per anar a trobar els paisatges descrits per Théodore Monod, per anar a travessar Murzuk. Havíem llegit Désert lybique i Méharées però el que més perseguíem era la seva mirada. La clau era travessar Nalut abans del migdia. Transitàvem per carretera i a banda i banda res ni ningú. Nalut em va impactar. Baixar del cotxe per anar comprar الخبز i per primera vegada a la vida veure… (continuarà).

PD.- Les distancies eren enormes en aquella època, enormes. Eres tant lluny que et trobava a faltar.

Plou i des del despatx de Plaça el dia és gris. On ens portarà tot això? L’histerisme digital ens allunya del coneixement? Uns que fan una perfomance a Twitter i volen que enviïs tuïts amb poemes d’amor dolents. Des de darrera els vidres veig com el terra de la terrassa queda moll per l’aigua. Com una sola decisió et pot canviar la vida. Avui no veig el Montseny, la boira dificulta veure-hi amb claredat.  Aquest espai vital que tots necessitem. La reclusió silenciosa i plena de llibertat. Marxar del camp llarg. Marxar de Facebook. Fer camí sense direcció concreta. Els amics que no hem tingut. Potser canviar d’aires és saludable. Nous lligams per a velles histories d’amor. Cercar nous tancat amb una casa al mig, que hi toqui el sol i que cada vespre puguem veure la lluna.

Autor fotografia: YorgaK

PD.- Tens dificultat per concentrar-te i fer una sola cosa durant una estona llarga? Pots llegir encara kundera?

Cap de setmana de cures i reclusió. A dins a casa se sent com plou i com cauen quatre volves de neu. La C. es queixa i somia intranquil·la pels efectes de l’anestèsia. Dies grisos i poca lectura. Anhelar l’espai obert, el bon temps, el dia llarg, l’olor de bestiar al camp, els sorolls del silenci. Una bici que roda. Una màquina sense carret que fa fotografies. Aquesta llibertat que ja no tenim.

El Mundo distraído – El País

… Cuando Carr (1959) se percató, hace unos años, de que su capacidad de concentración había disminuido, de que leer artículos largos y libros se había convertido en una ardua tarea precisamente para alguien licenciado en Literatura que se había dejado mecer toda su vida por ella, comenzó a preguntarse si la causa no sería precisamente su entrega diaria a las multitareas digitales: pasar muchas horas frente a la computadora, saltando sin cesar de uno a otro programa, de una página de Internet a otra, mientras hablamos por Skype, contestamos a un correo electrónico y ponemos un link en Facebook. Su búsqueda de respuestas le llevó a escribir Superficiales… Llegir reportatge

Crec que tot això s’ha d’acabar. M’arriba, per casualitat, una noticia que esperava i que em fa recordar anys enrere. Cels blaus i capvespres d’estiu. Cal trencar els lligams amb aquesta histèria. Tants països on ja no podrem tornar. El món canvia. Enyorar Thomson Seton . Escolto Roger Mas. Solucionar la intendència i començar a construir el que tenia previst. Reclusió, escriptura i sacrifici.

Ho entens, oi? Ho llegiràs?

El professor Salomon Darwin ens eixample el cor parlant de la teoria d’Open Innovation de Chesbrough, de l’equilibri de la terra. Una empresa com un ecosistema viu, que conviu, com en la vida, necessita d’altres organismes vius. La necessitat de llicenciar, de generar spin off, de deixar viure, deixar guanyar diners als altres. Som en una de les aules de la Has School of Business de Berkeley. Estem pràcticament sols. Sortim per anar a dinar al club de professores. Al mig del campus una gran bandera americana presideix les anades i vingudes dels estudiants. Mentre dinem comentem exemples d’innovació.. El professor diu que per ell El Pentàgon utilitza les velles tàctiques per innovar: rigidesa, control, un punt central i control intern. A l’altra banda, la gent que té ganes de desestabilitzar aquest món utilitza la innovació oberta. Espanta quan no posa en dubte una nova guerra de caire mundial. L’aigua com el bé més preuat, com el futur, com l’alenada d’aire fresc, com el gran motiu per les gran guerres.

Autor fotografia: IRRI Images

Sortim de Berkeley i a tot córrer arribo a temps per a tirar una mala fotografia al Golden Gate. És fa fosc. El metro em deixa a Stockton i acabo de pujar tot caminant a Union Square. Sona un saxo al carrer i ens aturem, s’il.lumina la gran piràmide.

Llàstima que no hi siguis. Ens quedem? Ens falta una mala excusa i somiar…

M’aixeco d’hora. Fa fred. Agafo el pa d’espelta que vaig comprar ahir a plaça. És un pa rústec que el compràvem amb el pare ara ja fa molts anys. En faig un parell de llesques i hi poso melmelada. Com quan era petit, paper de plata i una taronja. La bossa negra, el ganivet, el menjar i les claus del cotxe. Fujo de la boira. Començar l’any amb boira no pot pas ser bo. Enfilo cap al Collsacabra, ningú enlloc. Deixo el cotxe i començo a caminar. Ara em fa mandra i enyoro l’escalfor del nòrdic de casa.

Dia 1 d’aquesta nova vida. Arribo a Aiats i  m’acosto a la cinglera. De sobte m’han vingut unes ganes boges de saltar, d’abandonar-me, una passa, dues i… He obert els ulls, vertigen, m’ajupo, poso les mans a terra, respiro…

Autor fotografia: Jordi_llar

L’insomni d’aquests m’ha permès acabar ràpid el darrer de Paul Auster “Sunset Park”. Tornar a meravellar-me de Poemas & Hibridos de l’Atxaga. Tornar a amuntegar llibres i llibres al costat del llit. L’incertesa del futur, on viurem?, la llibertat com a bé més preuat. Emigrem?

Perquè som tant infeliços? es pregunten els personatges de Sunset Park… Perquè?…

Surto de casa i deixo enrere la taula encara parada. A fora fa un fred que pela i al caminar notes la gebrada sota els peus. Se sent la televisió molt de fons. La C. m’acompanya. No hi ha ningú enlloc. Miro les estrelles, el cel serè, el gos amunt i avall. Silenci, camino i veig el campanar il·luminat. Sento passar un cotxe per la carretera de baix, cap llum, inspiro i el fred m’arriba ben endins.

Autor fotografia: Rayparnova

Refaig el camí. Aquestes dies m’evidencien contradiccions, meves, d’altres… Se’m posen bé aquests minuts de solitud. A dins m’esperen els llibres nous… cal canviar de vida… oi?

¿Qué pensaría de mí si entrara en
este momento
y me encontrara en donde estoy,
como soy
aquel que fui a los veinte años?
…..
Fracasé. Fue mi culpa. Lo reconozco.
Pero en manera alguna perdón o
indulgencia:
Eso me pasa por intentar lo
imposible.

Autor: José Emilio Pacheco “Tarde o temprano”

I ara que ja és tard surto de l’hotel sense direcció. Camino pels carrers de San Francisco i sento el vent com empaita els pocs papers que hi ha al terra. Entro en un bar irlandès i veig alegria i persones d’arreu del món. Un gintònic Hendricks em reafirma tot el que hem après avui: el fantàstic campus de Stanford, jardins cuidats i estudiants amunt i avall. La gent de SVASE parlant del risc, de les ganes d’emprendre, de transcendir. Una visita ràpida al Plug & Play i de seguit cap al centre de la ciutat per arribar a la cita amb en X. i tota la gent d’Innovalley.

L’autobús 45 m’ha acostat a l’hotel i ara aquí, per acabar el dia, reescolto Russians i em venen ganes de quedar-me i també de transcendir, de formar part d’aquesta barreja d’il·lusió, de neguit, de somnis…

San Francisco. Són les 5 de la matinada. Amb el Russians de Sting sonant començo a escriure estirat al llit. Sento com la ciutat, mandrosa, es desperta. Des de l’habitació de l’hotel veig un dels ponts que et passen cap a Sausalito. Ahir sortint de Boston vaig recordar que aquest país esta en guerra. Soldats americans capcots tornaven de ves a saber on. Tothom els mirava i algú va començar a aplaudir. Dies de conèixer coses noves. Vam passar per Yale. Era fosc, feia molt fred i em venia al cap la dita que en aquest país tothom pot arribar a president. Edificis antics per a coneixements clàssics.

Feia temps que tenia clar que jo ja no emigraria. Ara en tinc dubtes. El cap em dona voltes i una sensació de vertigen m’empeny a córrer. Caminar sense destí i anar recordant les històries de Roth i morir poc a poc, poc a poc.

PD.- Quants dubtes per una sola vida.