Dolor

Un dolor que recorre des de les lumbars fins a baix del turmell, un dolor intens, punyent que em desperta de matinada i no em deixa descansar. Un dolor que es posa al cervell i tot canvia.

A la C. també l’hi creix el tumor, cada dia és més evident. Veure com una malura es fa poderosa per dins i consumeix poc a poc l’energia. Ara canvia el caràcter, se la veu juganera, despistada, obstinada com quan era una cadella. Esbufega més, plora més, crida l’atenció, vol moixaines…La Z. no ho entén i la llepa i l’hi fa costat amb cara trista…

IMG_4904

Passen els anys… ràpid… passa la joventut… tantes esperances en els projectes i amunt i avall, i veure que de vida n’hi ha una… una. Poc temps per a llegir, menys per escriure i Londres i Nova York a la memòria… i aquesta vàlvula d’escapament que era empaitar la boira cada matí amb la C. i la Z. queda enrere pel dolor, intens, persistent… per una mort que s’acosta, sigil·losa, segura, definitiva.

PD.- Arribarà la pau, la recompensa, la tranquil·litat, el llibre sobre la taula, el sol d’hivern. Guanyarem el futur.

Viatge a Lisboa

D’un dia per l’altre anar a Lisboa. Moure’ns amunt i avall per carrerons bonics i bruts. La gent es tira fotos, miren la càmera, panxa endins, la respiració i cara de felicitat i d’interès.  Aquesta Lisboa de pluja de bon matí i de sol de migdia. Els portuguesos i aquesta nostàlgia permanent cap al passat, amb la música, la literatura, els poetes, la política… avorriment.

Cascais, Portugal

Cascais, Portugal

Aquesta mania d’anar a córrer a les ciutats que hom visita, estiu i hivern, boniques i lletges. Durant el trajecte en tren entre Cascais i Lisboa m’amago rere les ulleres de sol i de forma automàtica com un replicant vaig afirmant cap dins tots els desitjos que arrastro d’enguany.

Faig 39 anys. Mitja vida si hi ha sort. No se si el balanç és òptim. Veig al meu entorn persones que en tenen una part guanyada. Anar a comprar els llibres per regalar-me aquest dia estrany, plujós i assolellat. Al final han estat 3: “La trama contra Catalunya” de l’Hèctor López Bofill, “La veritat sobre el cas Harry Querbert” de Jöel Dicker i “La Tornada d’en Samuel Lake” de Jenny Wingfield.

“Anhele el amor, Marcus. Haga de él su más hermosa conquista, su única ambición. Después de los hombres, habrá otros hombres. Después de los libros, hay otros libros. Después de la gloria, hay otras glorias. Después del dinero, hay más dinero. Pero después del amor, Marcus, después del amor, no queda más que la sal de las lágrimas.”

La veritat sobre el cas Harry Querbert” de Jöel Dicker

PD.- Em diuen que avui ja no hi ets. Bé, em diuen que ni tan sols has vingut. Ningú t’ha trobat a faltar. Un per l’altre pensaven que eres fora, a Barcelona, amb mi. Ganes de fer una café amb tu, si, per aquesta ciutat boirosa de pujades i baixades.

La mort ha arribat a casa

La mort ha arribat a casa. Feia temps que no hi venia. S’ha mort la Nàdia, 13 anys, camí de tenir-ne 14. Hem agafat el cotxe un dia d’estiu plujós, lleig, trist… buscàvem la certesa que en d’altres circumstancies fora evident. Bates verdes que es creuen mirades i que et parlen no gosant mirar-te del tot. Diagnostic crític, poques solucions i la solitud de la mort.  Sempre sents aquesta olor estranya, nauseabunda. Ara fa un any semblava que ja era el final però havíem arribat fins aquí.

La pregunta esperada, – què voleu fer? – Us deixem 2 minuts sols i decidiu?. Aguantar el cap, el soroll de la màquina de rapar el pel, cercar la vena, la xeringa llarga, una mirada fixe que et travessa… i cançons que ja no recordaves et venen a la memòria.

IMG_0491

Un viatge llampec travessant mitja península per anar fins a Madrid, al Palacio de Cristal a recollir-la. D’orígens alemanys i portuguesos, petita i esbojarrada. S’ha mort la Nàdia i amb ella les seves corredisses per a mossegar-te els turmells, els lladrucs per fer fora els coloms que li prenien el menjar, la seva paciència, els nadals amb els nens, s’ha mort la Nàdia i des d’avui aquest dia, serà sempre més un dia trist.

PD.- Nadiuska, Tannia… gossos de nom rus… noms d’una època…  Puixkin i Txekov i les millors obres de la literatura universal.. Jo us he estimat i si potser l’amor…

Córrer, fred i Zero dark thirty

Ahir dia fred i trist. Córrer ben d’hora tot escoltant música a l’Iphone mentre la pujada és fa llarga i pesada.Un cop a dalt, respirar, esbufegar, obrir els pulmons, somiar.

18095734_3d1b6da1fb_z

Cap al tard anar al cine a veure la terrible Zero Dark Thirty  i entendre un xic la polèmica (contradicció) dels darrers dies als EUA de si la pel·lícula justifica o no els “interrogatoris reforçats” . Sortir-ne confós i una mica impactat. Caminar sense gaire esma pels casc antic de Vic, comença a ploure.

Arribar a casa per acabar de llegir “El lado oscuro de la red” del periodista de la BBC Misha Glenny i endinsar-me al món dels hackers, el ciberespai, les màfies digitals… es fa tard, les gosses dormen a baix, el despertador  a punt per tornar a començar la roda, córrer, pluja, fred..

PD.- Em cal temps per escriure (t). L’insomni em persegueix. Somio que plores.

 

Somio que ploro

Aquesta nit he somiat que plorava. Era un dolor intens que s’anava transformant amb plor: profund, insistent, inevitable. Llegeixo que Philiph Roth deixa d’escriure ficció. Diu que ho va decidir després de Nemésis. Ara juga cada matí amb un iPhone i diu l’article que se’l veu feliç.

És a punt de començar la guerra terrestre entre Israel i Gaza, un graó més cap a la bogeria col·lectiva. Tinc encara sobre la taula el llibre Seal Team Six: Memoirs of an Elite Navy per culpa d’aquest article i em pregunto què és realitat i què és ficció.

Després de fer 1600 quilometres hem anat i tornat dels Alps, mitja França a ritme d’Adrià Puntí i  Viatge d’un savi Vilatrista cap enlloc  (cauen plors del cel, l’últim plor…) i totalment desconnectat del flux informatiu m’he sentit petit i alliberat.

S’acosten les eleccions. Escolto discursos antics banyats de modernitat i penso que si la renovació és això no anem bé.

PD.- Aquestes ganes de marxar i aparèixer a un lloc nou, sense passat i escriure per deixar enrere el que no ens deixa construir.

Tardor a la fi del món

Arriba la tardor, la de veritat, boires i fred al matí, dies grisos, tristos… Les setmanes van a ritme histèric, espasmòdic, com la xarxa on la distància entre realitat i ficció s’escurça de manera exponencial. Un casament proper, molt proper, canalla, molta canalla. Les eleccions que s’acosten i el dia a dia dels diaris evoluciona exigint i exigint respostes difícils de donar, qüestions sobre periodisme, observació dels mitjans, la davallada del paper, el paper dels 140 caràcters… Escolto la llista a l’Spotify de El convidat i trobo a faltar l’emoció de les passades eleccions americanes. Incerta Glòria d’en Sales rau al costat del llit. La poesia que s’allunya. El passat Visa pour l’Image i les imatges de Robin Hammond i la salut dels malalts mentals a Àfrica. Tu que te’n vas, ara, per sempre.

La C i la Z estan pesades i malhumorades, entren i surten de casa, demanen atenció. L’alegria de cada matí quan sortim córrer, sense fi, sense futur, llibertat.

PD.- No correm per fugir, correm per trobar-nos, un xic, sí, cada dia.Vens?

Pluja

Poques coses millor que siguem dissabte i que ahir vespre després d’escoltar música via Spotify una bona estona hagi donat pas a aquest matí. Ben d’hora, ben d’hora marxar a córrer amb la C. i la Z. nervioses, despertes, amb ganes de jugar. Començar com cada dia de cada dia, cara amunt, les vores furgades pels senglars i aquest cel gris que ens avisa tempesta. Ja de tornada, les primeres tronades, gotes grosses que ens mullen i ens marquen el camí. Les gosses que em miren i que acceleren el pas mentre se senten més trons, més a prop. Una ploguda intensa, justa per mullar-te (fins) l’ànima, una esprintada i casa.

Poques coses millor que una dutxa amb aigua calenta, el cafè que encara fumeja, les gosses dormint plàcidament al sofà, a la penombra encara, d’aquest dia gris. Sento com plou mentre escric i poso música. Poques coses millors que llegir els diaris on posa el que el món s’acaba, Espanya es trenca i la prima de risc no descansa.

PD.- I tu lluny, lluny… de tot i de tothom.

Passa el temps

Fa una calor terrible, que ofega. Cada matí, ben d’hora marxem a córrer la C. la Z. i jo i els camps ja traspuen calor. La falta d’aigua és evident, el blat de moro no ha crescut i els conills s’exposen més del que és normal. Passa l’agost enmig de noticies de la crisi espanyola, rescat si o no, la manifestació de l’11 de setembre, els lemes, la política a curt… Ara que ha arribat a casa i se senten els grills i que la lluna es deixa veure engego l’Spotify i escolto una vegada més Jay Jay Johanson.

A la penombra per la televisió engegada i la pantalla de l’ordinador, veig Carabinieri de Fernando Martín Pescador, Echo Park d’en Connelly i Incerta glòria d’en Sales a sobre la tauleta del menjador. Els mosquits molesten i ara sona Déjà Vu. Passa el temps de forma impecable, constant…

Israel i Palestina (I)

L’Addar és un hotel brut i polsegós amb IP dinàmica i connexió a banda ampla, surfer, dia 1.

– Diuen que era un hotel de traficants d’armes i de blanques. Es veu que agafen les noies a Ucraïna (?) al Delta del Danubi i que els senyors del desert les condueixen durant dies i interminables nits travessant els deserts de Líbia, nord del Sudan, Egipte i cap a a Palestina. Un cop allí travessen cap a Síria i Jordània, se’n perd el rastre i ja no se’n sap res més. A vegades, l’exèrcit d’Israel, quan els contrabandistes s’equivoquen de ruta, els troben just abans de l’alt de Golan. Elles ja no ploren. Si aconsegueixen travessar ja no se’n sap res més.

– Un hotel Palestí al davant de l’American Hotel. Emblema d’una altra època, aquí s’hi reunien els periodistes que cobrien per a mitjans internacionals els conflictes d’Orient Mitjà. Expliquen que quan hi havia noticies, el que havia perdut més a les cartes la nit anterior, l’enviaven a peu de noticia i a canvi li perdonaven el deute sempre que cobris la notícia per a tots. Res d’exclusives. Així la majoria podia continuar jugant a cartes, bevent i amagar-se de la calor. També diuen que aquí, a l’American, és on es feien els tractes. Les armes anaven i venien i els homes ara eren a l’Addar ara a l’American. Els dos hotels avui són plens de turistes que han llogat habitació a TripAdvisor i que a les valoracions hi posen que l’esmorzar és una mica fluix.

PD.- Feia temps que no et trobava tant a faltar. Eres tant lluny…

 

Un món que s’acaba i un que comença

Camino cap a la plaça, avui hi ha mercat. És d’hora i els paradistes tot just munten les parades. He obert facebook i he vist una foto d’una duna magnifica: Líbia o Mauritània, llocs on ja no tornarem. Abans de pujar al despatx paro a fer un cafè a la plaça del Pes. Recordo els plans previstos. Preparar-me per marxar uns mesos a viure a Nova York, per feina, 3 o 4 mesos, no pas més. Cal acabar d’arrencar Focus-Wine i endreçar els altres projectes. Són dies de trasbals i el món i la vida se’ns escapa de les mans. A la ràdio en Sala-Martin llença prediccions apocalíptiques que probablement es compliran.

Els problemes s’amunteguen i les esperances en general queden penjades i just són l’esquer per a surar en aquests temps líquids. Vaig a córrer, d’hora, ben d’hora. Les cames van sumant quilòmetres, arran de mar, fugint i empaitant futurs lluny d’aquí.

PD.- Un vespre xafogós, un vestit verd, NY, un món que s’acaba i un que comença. Sona de fons Hercules & Love Affair.