Un dissabte estrany. Deixar on hem viscut els darrers sis mesos per tornar definitivament a casa. Recuperar aquest espai de calma, la posta de sol, la música que sona i el silenci que coneixem. Cap al tard, dutxa ràpida, aigua bullint, roba neta, perfum i a tot córrer cap al cine. Dies esperant la darrera pel·lícula de Terrence Malick. Més gent de la que em pensava per l’hora i perquè jugava el Barça. Masses crispetes per un film estrany i moltes desercions amb poca estona.

I ara, mentre encara fa sol faig la maleta per marxar a tot córrer cap a València. El tren que no espera i la música de l’Spotify que em reclama més atenció de la que puc donar-li. I enyoro els EUA d’ara fa un any i espero no trigar tant a tornar-hi. Un cap ple de vi i de futur. Els gossos ploren i no els entenc.

PD.- Cine de futur o esnobisme de pa sucat amb oli?

Una  doctora alemanya, d’edat avançada, que viu a Roma des de fa més de 40 anys em diu que a la seva edat ja només l’interessa el Modernisme i el seu gos “Chiquilla”. I que dedica el temps a resseguir la costa Adriàtica tirant fotos per una exposició que mai farà.
Sempre hi ha un moment que comença la decadència. Budapest, com nosaltres, representa un passat ple de victòries, de plenitud extingida, de brutícia, de jardins plens d’octogenaris alzeimics …

Un home furga una paperera. Al davant en un edifici magnific un Zara ven luxe i moda a l’abast de tothom. Una dona guapa passa amb bici. Un goulash indecent per a turistes. Queden llunys els albergs de fa anys i molt a prop el President Business Club. Tant hem canviat? Un hongarès va inventar el Cubi Rubik, que cabró.

Autor fotografia: DukeOffduebo

PD.- Endreço escrits i planifico setmana. Les gosses, ofeses entre elles, s’ignoren i es fan veure tot reclamant atenció. Ganes de començar el trasllat definitiu i tornar a començar… Ha deixat de ploure i els estels em volen dir coses que no entenc.. que el futur és possible, que Roth viurà sempre més perquè el puguem llegir ad eternum i que tu m’esperaràs elegant (?), sí, al Waldorf de NY.

Uns dies de descans, el cotxe a punt i la Ziva com a objectiu. Bled (Eslovènia) com un camp gegant de Boy Scouts. El paradís de Quechua, les bicis, ràfting, un país petit i aparentment sense indignats. Al costat, pagesos fent de jardiners trencant l’esquema rural vs urbs.

Soc fora, a Eslovènia, bonic i fantàstic. Camí de Budapest i amunt, mitja Europa i més. A Maribor el cel esta encapotat i cauen gotes com de gegant que plora. La vella Europa s’acaba i els dubtes de cap on anem continuen com aquest vent de tempesta, persistent, sorollós, violent… Definitivament, un país ple de gent feliç no és un bon lloc per viure. On quedarien  les nits de glaçons blaus, els poemes de Mallarmé i la teva complicitat? La sortida és fugir per mar i viure migdies de vermouth a platges venecianes, com la de Thomas Mann, però amb més llum encara, i fer olor de sal i de sorra i de tranquil·litat, i menys ferum de desenganys i de por i  d’amanida Cèsar…

Escric sense esma, per la calor i pels dubtes d’aquests dies. Trasllats, obres, canvis i somnis. Torno d’Olot i prenc un gin-tonic de color blavós. Engego Spotify i cerco la llista del PopArb d’Enderrock . Entre la música i el beure el cap s’aïlla i els pensaments circulen. Els mosquits són més maleïts que mai. Assegut fora de casa veig les estrelles i sento com els toixons s’acosten i la Cleo comença a córrer i es posa neguitosa. Nova York lluny i a prop, i els somnis, a prop i lluny. El cap emboirat per database, wines and business… la setmana passada conversa amb Genis Roca, el TEDxBarcelona d’aquest dilluns, la feina de cada dia i crear, discutir model de negoci i pensar en Xile, pensar en el Maresme, en la ruta del cap de setmana en bici (Tavèrnoles go Sant Feliu de Guíxols) i el cansament a les cames, la suor, el sol, l’aigua… la trucada d’en M. i Palafrugell.

Autor fotografia: fainmen

I ara sona Calgary 88 del Lamparetes d’Antònia Font. Plego veles, s’acaba el beure, la nit i ja soc caminant per la 5 Ave i corro com un esperitat perquè m’ha semblat veure’t molt a prop i et crido i ets tu i no i m’abraces i riem…

He aprofitat per anar fins al despatx i fer una empenta a les coses que tinc endarrerides. A la plaça la gent passa amb terrines de gelat i hi ha una munió de canalla que juga a la sorra. Ara amb les portes obertes hi ha corrent d’aire i s’esta bé. Em trec les sandàlies i camino pel parquet mentre sento els darrers petards com a remor de fons. El mòbil m’avisa d’un correu teu que entra com una alenada d’aire fresc a aquest estiu que acabem d’estrenar. Em fan mal les cames dels quilometres d’aquest matí. Em diuen que he d’escoltar a tot volum aquesta cançó, que és bonica. Clico, s’engega l’Spotify i escric mentre escolto…

The Radio Dept – Strange things will happen

Escric sobre bases de dades, sobre mercats globals, sobre això que en diem periodisme i sento com la veïna comença a estendre llençols. Ara cauen davant meu gotes immenses de la bugada i crea una sensació estranya, enmig del sol de mitja tarda, gotes amb olor de suavitzant és dibuixen al terra de la terrassa.

PD.- Una trucada secreta, una cançó, el casc, les sandàlies, la moto que s’engega, la llibertat de l’estiu i demà al Pedraforca. Vols venir?

Sempre m’ha agradat el teu nom. Quan era petit el vaig aprendre a dir en veu baixa i cap dins. Anava pel carrer i el repetia una vegada i una altra. Han passat anys i ara l’associo tant a drames shakesperians, a tràgedies gregues, com als riures d’aquells estiu i a la felicitat de les petites coses. Mentre escric això el vaig repetint poc a poc i se’m dibuixes, propera, somrient i feliç. Amb el temps m’he adonat que el teu nom sempre em fa millor: quan t’espero impacient, quan m’enfurismo i també quan (et) pateixo. Avui, per se, refaig el camí com tants altres dies, la cantarella per dins, el teu nom ben baixet i tu a l’horitzó.

PD.- So Tell The Girls I Am Back In Town (Jay Jay Johanson). Les teves abraçades… aquelles cançons i els blaus de matinada. Això dels trasllats i els papers d’altres èpoques.

Sembla que ha arribat l’estiu. Després de molts dies de feina em retrobo lentament amb aquest ritme humà, indignat, de caminades cap al tard per sobre els cingles del castell. La noguera de casa comença a ensenyar els fruits, petits encara. Se senten tractors a tothora, embalant i aprofitant el bon temps. El Canigó va resultar fallit pel mal temps, però la tornada resseguint el viatge de fa tants anys per la costa va valdre les 4 hores de viatge. Recordava la guitarra dins la furgoneta, el blau del mar i el dolor del que se sent sol. Un biquini blanc i un capvespre de sal i nostàlgia adolescent. Em deien l’altre dia que els nens no poden preveure el dolor aliè, que no era culpa nostra. Que els somnis van i venen.

He acabat tota la literatura de wikileaks i he començat el darrer llibre de Philip Roth. Fa molt que no se res de tu, ni de les teves preocupacions i desesperacions. La xarxa em cansa per lenta i intransigent, de pensament únic i d’impostura política. Potser ens queda decidir marxar un temps a un altre món, on hi hagi encara coses per construir. Una retrobada a l’aeroport i una vida per endavant.

PD.- Què en penses?

Vam sopar l’altre dia per celebrar que la G. torna a marxar a treballar fora. Va ser distès, molt millor que altres vegades. Ara fa un any escrivia…

Divendres, allà al sopar, veia com l’edat no perdona, com la gent va fent-se gran. Perquè tenen canalla, no tenen tants cabells, i ja s’ho passen massa bé parlant de les èpoques passades. M’ho mirava encuriosit. A banda d’alguna excepció (jo entre elles!) a ningú li brillaven prou els ulls com per pensar que encara tenen futur… un secret… el mar… nervis a la panxa… un somriure de complicitat… una història d’amor en francès… un  perfum que em recorda a tu… cotxe, quilometres i música… caminar per Lexington Avenue…

Un dimarts que és dilluns. Soc a Vic al local de plaça. Pels vidres entra el sol, surto a la terrassa  i m’assec tot tancant els ulls mentre noto l’escalfor a la cara. Visc enmig del llibre de “Wikileaks i Assange” de David Leigh i Luke Harding del TheGuardian. Aquests dies no dormo bé, em desperto inquiet, cansat…

Veig una carretera llarga amb camps a banda i banda des del porxo de casa. Tot junt en un enquadrament magnific. La C. s’ha adaptat bé a aquest canvi. El cap de setmana passat vam haver de fer trasllat, ja som al lloc nou. Estarem uns mesos fora, no se ben bé quants, els justos mentre durin les obres. Se’m fa estrany després de nous anys. El canvi de perspectiva, de vista… Ara veig el campanar a tocar, sento les òlibes, és tot fosc… Imagino que no soc aquí i que soc en un altre lloc.

Autor fotografia: Bernat Casero

Surto a fora. Camino fins que no veig cap llum. Hi ha tant silenci que sento tots els sorolls del món. Em ve al cap el llibre d’en Pla de l’Enric Vila. Rellegeixo…

Aquests dies gairebé no tinc temps per escriure (‘t). La feina, l’anar amunt i avall i els mails que vessen a la safata d’entrada. No puc seguir el ritme, ni llegir Juan Freire, ni compartir bits… Avui guanyant temps a la son em connecto per dir-te que encara soc aquí i que les xarxes van més lentes que de costum… els missatges arriben amb retard. I tu que parles poc i ja no em dius el que no vull sentir.

Les imatges ja són borroses. Ja desconec el teu timbre de veu. Perquè aquesta il·lusió per retenir les onades d’aquell mar, d’aquell dia d’estiu, d’aquell viatge que mai ha estat explicat?“ El baldó que tanca els records… i que es rovella poc a poc…

Llegeixo.

De sobte els fantasmes que tenia oblidats retornen al primer pla i m’apareixen a dos dits de la cara. Em provoquen i se m’emporten cap dins, cap dins. Les pors que creia superades són aquí, ben a prop. Tinc l’estomac regirat de fa dies i les estranyes relacions entre cap de setmana i les meves digestions em comencen a angoixar. A on és primavera? On és la teva pell salada?

Mentre condueixo recordo corredisses adolescents per anar a veure la lluna, per estimar-te  i per sentir-nos fastigosament superiors a la resta, tocats per la sort divina del que sap que la seva vida és especial i que en cap cas viurà com un cuc, sense aixecar el cap. Després van arribar les disbauxes, els silencis, els plors i la ràbia, la frustració, sentir que podíem viure de forma diferent (les moixaines de vellut) pensar que no érem tant especials, i allunyats dels orígens, distants entre nosaltres, orgullosament (in)feliços per haver descobert, ara sí, la pedra filosofal. I tot això mentre vivim en un món que es complica, que s’acaba, que s’autodestrueix.

Autor fotografia aquí

I les llàgrimes que no hem vessat i els silencis que no hem trencat ens porten a aquest atzucac. I penses en què cal fer, que teníem previst per a nosaltres? que és allò que havíem de ser? i vols escoltar la resposta i només sents lleus remors de fons i tu que no aconsegueixes aclarir què diuen, i et sona el telèfon i algú des de molt lluny et demana – què et passa? t’he trucat perquè sabia que et passava alguna cosa-.

I ara ja no sento res, només noto l’aire d’aquells estius i l’olor salvatge de quan ets prop del mar. Ulls grossos que miren de nit mentre escolteu cançons d’èpoques passades.

PD.- Fent trasllat et trobes escrits antics… eh, que sí?