Sempre m’ha agradat el teu nom. Quan era petit el vaig aprendre a dir en veu baixa i cap dins. Anava pel carrer i el repetia una vegada i una altra. Han passat anys i ara l’associo tant a drames shakesperians, a tràgedies gregues, com als riures d’aquells estiu i a la felicitat de les petites coses. Mentre escric això el vaig repetint poc a poc i se’m dibuixes, propera, somrient i feliç. Amb el temps m’he adonat que el teu nom sempre em fa millor: quan t’espero impacient, quan m’enfurismo i també quan (et) pateixo. Avui, per se, refaig el camí com tants altres dies, la cantarella per dins, el teu nom ben baixet i tu a l’horitzó.

PD.- So Tell The Girls I Am Back In Town (Jay Jay Johanson). Les teves abraçades… aquelles cançons i els blaus de matinada. Això dels trasllats i els papers d’altres èpoques.

Sembla que ha arribat l’estiu. Després de molts dies de feina em retrobo lentament amb aquest ritme humà, indignat, de caminades cap al tard per sobre els cingles del castell. La noguera de casa comença a ensenyar els fruits, petits encara. Se senten tractors a tothora, embalant i aprofitant el bon temps. El Canigó va resultar fallit pel mal temps, però la tornada resseguint el viatge de fa tants anys per la costa va valdre les 4 hores de viatge. Recordava la guitarra dins la furgoneta, el blau del mar i el dolor del que se sent sol. Un biquini blanc i un capvespre de sal i nostàlgia adolescent. Em deien l’altre dia que els nens no poden preveure el dolor aliè, que no era culpa nostra. Que els somnis van i venen.

He acabat tota la literatura de wikileaks i he començat el darrer llibre de Philip Roth. Fa molt que no se res de tu, ni de les teves preocupacions i desesperacions. La xarxa em cansa per lenta i intransigent, de pensament únic i d’impostura política. Potser ens queda decidir marxar un temps a un altre món, on hi hagi encara coses per construir. Una retrobada a l’aeroport i una vida per endavant.

PD.- Què en penses?

Vam sopar l’altre dia per celebrar que la G. torna a marxar a treballar fora. Va ser distès, molt millor que altres vegades. Ara fa un any escrivia…

Divendres, allà al sopar, veia com l’edat no perdona, com la gent va fent-se gran. Perquè tenen canalla, no tenen tants cabells, i ja s’ho passen massa bé parlant de les èpoques passades. M’ho mirava encuriosit. A banda d’alguna excepció (jo entre elles!) a ningú li brillaven prou els ulls com per pensar que encara tenen futur… un secret… el mar… nervis a la panxa… un somriure de complicitat… una història d’amor en francès… un  perfum que em recorda a tu… cotxe, quilometres i música… caminar per Lexington Avenue…

Un dimarts que és dilluns. Soc a Vic al local de plaça. Pels vidres entra el sol, surto a la terrassa  i m’assec tot tancant els ulls mentre noto l’escalfor a la cara. Visc enmig del llibre de “Wikileaks i Assange” de David Leigh i Luke Harding del TheGuardian. Aquests dies no dormo bé, em desperto inquiet, cansat…

Veig una carretera llarga amb camps a banda i banda des del porxo de casa. Tot junt en un enquadrament magnific. La C. s’ha adaptat bé a aquest canvi. El cap de setmana passat vam haver de fer trasllat, ja som al lloc nou. Estarem uns mesos fora, no se ben bé quants, els justos mentre durin les obres. Se’m fa estrany després de nous anys. El canvi de perspectiva, de vista… Ara veig el campanar a tocar, sento les òlibes, és tot fosc… Imagino que no soc aquí i que soc en un altre lloc.

Autor fotografia: Bernat Casero

Surto a fora. Camino fins que no veig cap llum. Hi ha tant silenci que sento tots els sorolls del món. Em ve al cap el llibre d’en Pla de l’Enric Vila. Rellegeixo…

Aquests dies gairebé no tinc temps per escriure (‘t). La feina, l’anar amunt i avall i els mails que vessen a la safata d’entrada. No puc seguir el ritme, ni llegir Juan Freire, ni compartir bits… Avui guanyant temps a la son em connecto per dir-te que encara soc aquí i que les xarxes van més lentes que de costum… els missatges arriben amb retard. I tu que parles poc i ja no em dius el que no vull sentir.

Les imatges ja són borroses. Ja desconec el teu timbre de veu. Perquè aquesta il·lusió per retenir les onades d’aquell mar, d’aquell dia d’estiu, d’aquell viatge que mai ha estat explicat?“ El baldó que tanca els records… i que es rovella poc a poc…

Llegeixo.

De sobte els fantasmes que tenia oblidats retornen al primer pla i m’apareixen a dos dits de la cara. Em provoquen i se m’emporten cap dins, cap dins. Les pors que creia superades són aquí, ben a prop. Tinc l’estomac regirat de fa dies i les estranyes relacions entre cap de setmana i les meves digestions em comencen a angoixar. A on és primavera? On és la teva pell salada?

Mentre condueixo recordo corredisses adolescents per anar a veure la lluna, per estimar-te  i per sentir-nos fastigosament superiors a la resta, tocats per la sort divina del que sap que la seva vida és especial i que en cap cas viurà com un cuc, sense aixecar el cap. Després van arribar les disbauxes, els silencis, els plors i la ràbia, la frustració, sentir que podíem viure de forma diferent (les moixaines de vellut) pensar que no érem tant especials, i allunyats dels orígens, distants entre nosaltres, orgullosament (in)feliços per haver descobert, ara sí, la pedra filosofal. I tot això mentre vivim en un món que es complica, que s’acaba, que s’autodestrueix.

Autor fotografia aquí

I les llàgrimes que no hem vessat i els silencis que no hem trencat ens porten a aquest atzucac. I penses en què cal fer, que teníem previst per a nosaltres? que és allò que havíem de ser? i vols escoltar la resposta i només sents lleus remors de fons i tu que no aconsegueixes aclarir què diuen, i et sona el telèfon i algú des de molt lluny et demana – què et passa? t’he trucat perquè sabia que et passava alguna cosa-.

I ara ja no sento res, només noto l’aire d’aquells estius i l’olor salvatge de quan ets prop del mar. Ulls grossos que miren de nit mentre escolteu cançons d’èpoques passades.

PD.- Fent trasllat et trobes escrits antics… eh, que sí?

Un dijous de pluja i dia de treball al Montseny . Marxo cap al tard i arribo just a temps per agafar l’avió cap a Mallorca. El vol va amb retard i puc avançar la novel·la de Marta Rojals (mal final..). Pel retard, em quedo sense sopar però aprofito per a passejar pels carrers buits (fa vent i fred) de l’entorn de la Catedral. Algun turista despistat em demana que els hi tiri fotos i jo per dins vaig recitant cançons d’Antònia Font i versos inventats. Demà he de fer una presentació sobre periodisme, empresa, tecnologia i tot en aquest entorn d’ofec i d’oportunitat. Em servirà per a conèixer l’Enric Vila més enllà dels seus escrits (aquí la seva conferència) i per a saludar la Bel. El mar a aquelles hores no era silenciós. Se’m fa tard i l’hotel em sembla estrany i em fa sentir buit buit…

Autor fotografia: Eride

Dinar per tancar la jornada i ara penso que ben bé m’hagués pogut quedar el cap de setmana per a reconciliar-me amb aquestes illes que em fan sentir tant fora de lloc. De Palma cap a Barcelona i tot seguit cap a casa. Els camps i el verd d’aquesta primavera que arrenca a endebades em fan sentir bé. La conversa d’ahir sobre Rusiñol i sobre el proletariat de la conca del Ter, sobre un món que s’ha acabat i sobre la desesperança del futur…

PD.- Al cine veig “Cisne negro” amb una entregada Natalie Portman i penso amb el sofriment que ens infligim, amb les grans dificultats que tenim per a gaudir però em curo tot veient “El somni” , la vida d’en Joan Pipa, cinema universal per paratges que em són propers, histories de senglars i de “persones” que són al límit del món. I tu que no eres enlloc.

A Nalut la vida era estranya. Dones amb “burca” de color blau anaven pel carrer capcotes. Els homes somreien i et miraven sorpresos. És l’únic lloc de Líbia que he vist culte a la religió. Deixàvem enrere la ciutat i començava la nostra aventura. Enfilat dalt la vaca del cotxe fèiem quilometres i quilometres. Primer, deserts de pedres negres. Durant hores i hores. Després, un xic de vegetació i finalment arribàvem a les antigues rutes saharianes. Veiem les primeres dunes, amb aquelles formes que semblaven pastissos. Ja queia el sol, fèiem campament, enceníem foc i la negra nit ens embolcallava. Els millors cels del món. Un silenci sepulcral i jo amb un lot al cap m’enfilava fins la carena més alta per somiar(-te) i per tenir el millor lloc per la sortida del sol.

Autor fotografia: mvongrue

Aquesta necessitat de solitud, de silenci em permetia pensar amb vides d’altres èpoques. Des d’allà imaginava això de qui. Sense mòbil, xarxa, incomunicats de debò. Cada dia lluitar per arribar a bon port, per menjar, vigilar l’aigua, cuidar-nos. El sol abrasador em feia mal a la pell. Ulleres de sol americanes, una cigarreta i la mirada perduda a l’infinit, imaginant-me ser un László Almásy qualsevol i traçant sortides d’aquells laberints. Recordo un dia que vam marxar amb el N. dunes amunt, vam pujar fins al cel, fins a 1.000m i us veiem petits, llunyans i  dèiem: – Marxem? deixem-ho tot? comencem de nou?…

PD.- Tu eres molt lluny i jo des del desert et trobava a faltar. Quins temps, oi?

Aquests dies quan veig a les noticies el pas fronterer de Ras Jdir em ve al cap aquella altra vida. Agafava el ferry a Marsella mentre llegia Jean Claude Izzo i ens descarregava a Tunis després de 24 hores de viatge. Baixar i anar a comprar un entrepà picant just a la sortida del port i tot seguit quilometres mentre escoltàvem Morcheeba . Travessar tot Tunísia sense parar per arribar a fer nit just a 20 quilometres de Ras Jdir. Arran de dia fer el trajecte que ens acostava al pas fronterer. A partir d’aquí espera que espera. Entregar passaport, visat, garantia econòmica i tornar a esperar. Veies passar els veïns de Tunísia que anaven a buscar nafta i com els militars libis es divertien punxant amb les baionetes les rodes del cotxes. Després crits i crits, algun tret a l’aire i altre cop a esperar.

Autor fotografia: Rafa

Ulleres de sol per protegir-nos de la sorra aixecada pel vent. Després de 6 o 7 hores canviar les plaques de les matricules, carregar el militar de torn i entrar a un món desconegut. Èpoques d’embarg internacional i per nosaltres, un cop dins, la màxima llibertat. Finestres avall i hores i hores per anar a trobar els paisatges descrits per Théodore Monod, per anar a travessar Murzuk. Havíem llegit Désert lybique i Méharées però el que més perseguíem era la seva mirada. La clau era travessar Nalut abans del migdia. Transitàvem per carretera i a banda i banda res ni ningú. Nalut em va impactar. Baixar del cotxe per anar comprar الخبز i per primera vegada a la vida veure… (continuarà).

PD.- Les distancies eren enormes en aquella època, enormes. Eres tant lluny que et trobava a faltar.

Plou i des del despatx de Plaça el dia és gris. On ens portarà tot això? L’histerisme digital ens allunya del coneixement? Uns que fan una perfomance a Twitter i volen que enviïs tuïts amb poemes d’amor dolents. Des de darrera els vidres veig com el terra de la terrassa queda moll per l’aigua. Com una sola decisió et pot canviar la vida. Avui no veig el Montseny, la boira dificulta veure-hi amb claredat.  Aquest espai vital que tots necessitem. La reclusió silenciosa i plena de llibertat. Marxar del camp llarg. Marxar de Facebook. Fer camí sense direcció concreta. Els amics que no hem tingut. Potser canviar d’aires és saludable. Nous lligams per a velles histories d’amor. Cercar nous tancat amb una casa al mig, que hi toqui el sol i que cada vespre puguem veure la lluna.

Autor fotografia: YorgaK

PD.- Tens dificultat per concentrar-te i fer una sola cosa durant una estona llarga? Pots llegir encara kundera?

Cap de setmana de cures i reclusió. A dins a casa se sent com plou i com cauen quatre volves de neu. La C. es queixa i somia intranquil·la pels efectes de l’anestèsia. Dies grisos i poca lectura. Anhelar l’espai obert, el bon temps, el dia llarg, l’olor de bestiar al camp, els sorolls del silenci. Una bici que roda. Una màquina sense carret que fa fotografies. Aquesta llibertat que ja no tenim.

El Mundo distraído – El País

… Cuando Carr (1959) se percató, hace unos años, de que su capacidad de concentración había disminuido, de que leer artículos largos y libros se había convertido en una ardua tarea precisamente para alguien licenciado en Literatura que se había dejado mecer toda su vida por ella, comenzó a preguntarse si la causa no sería precisamente su entrega diaria a las multitareas digitales: pasar muchas horas frente a la computadora, saltando sin cesar de uno a otro programa, de una página de Internet a otra, mientras hablamos por Skype, contestamos a un correo electrónico y ponemos un link en Facebook. Su búsqueda de respuestas le llevó a escribir Superficiales… Llegir reportatge

Crec que tot això s’ha d’acabar. M’arriba, per casualitat, una noticia que esperava i que em fa recordar anys enrere. Cels blaus i capvespres d’estiu. Cal trencar els lligams amb aquesta histèria. Tants països on ja no podrem tornar. El món canvia. Enyorar Thomson Seton . Escolto Roger Mas. Solucionar la intendència i començar a construir el que tenia previst. Reclusió, escriptura i sacrifici.

Ho entens, oi? Ho llegiràs?