“Jo visc en els meus versos i amb els meus versos. I fóra bo que m’acompanyessin fins el darrer instant”

 

Divendres vaig anar a dormir d’hora, com faig aquestes darrers setmanes. M’he aixecat de matinada i he vist que tenia un missatge dient-me que la Pilar havia mort. M’ha vingut un calfred. M’he posat les bambes i he anat a córrer pels voltants de Tavèrnoles i mentre corria, doncs, tot això…

L’Armand

Aquell dia d’estiu la Catalpa es feia mirar. Jo arribava de Manlleu. Eren les vuit o dos quarts de nou. Ens vam enfilar tots tres fins al davant de l’església. L’Armand disparava la càmera intentant agafar l’instant en que el sol s’amagava al final de la carretera de l’infinit. Un núvol, un, donava al cel el color blau que realment tenia. La Pilar tenia els ulls humits. En un instant, va aparèixer el capvespre. No ens vam dir res, només silenci. Les fotos en són testimoni. Hi sortim sense ser-hi.

Surto de casa la Pilar i l’Armand. L’he vist cansat. Ens hem abraçat i ens hem fet dos petons. Hem quedat que quan torni li explicaré el que fan els Imraguen. La Pilar està preocupada i m’acompanya a baix. Quan es tanca la porta penso que encara he de fer la maleta.

Des de 2.000 quilòmetres i abans d’entrar al desert de Mauritània truco a casa la Pilar i l’Armand. No hi ha ningú. Hem d’esperar que els militars ens deixin passar. Àfrica. Torno a trucar i sento la veu de la Pilar, és el contestador. Al migdia ho provo per última vegada, res.

Aquest matí arribarem a les platges de Nouachott. Fa dies que no tenim línia. Engego el telèfon. A l’acte sento el soroll dels missatges que arriben. No tinc ganes de mirar-los. Sona el telèfon. És el meu pare. Escolto, penjo i silenci. Aturem el cotxe. M’assec a la sorra. L’aigua pràcticament m’arriba als peus. L’Armand ha mort. L’han enterrat aquest matí. El veig amb el seu port de senyor, la seva cultura, amb les complicitats que hem tingut, amb com ens hem estimat. I la Pilar…

LA KIRA

Recordo que em vas trucar una tarda de maig. Em vas dir “Jordi al jardí hi ha aparegut una coseta preciosa. Trigaràs gaire a arribar a casa?”. La Kira, llavors encara no tenia nom, era un regal meu i d’en Xevi de Serrabou per a tu. El tracte era que jo me n’ocupava i que tu la distreies. Va fer-se evident de seguida que ella va optar per girar els papers, jo la distreia i tu te n’ocupaves. La kira i les seves passejades, i la seva golafreria, i la seva paciència infinita.

La kira s’ha mort. Molts dies he intentat escriure aquest post i per una cosa i altre no ho he fet. Amb ella s’ha acabat una època, tot el que representava… Arribar a casa i aquella sorpresa de veure-us al prat, parlant i jugant… la mirada agraïda i tranquil·la. Van ser tres dies finals de demanar atenció, d’acomiadar-se, de lladrucs de matinada, de mirar el cel i de prendre el sol arrecerada del vent al forat de la figuera. Van ser tres dies de moixaines i plors, d’alegries i pors. 

LA PILAR

Estaves malalta feia setmanes i mesos però aquesta recança a ser atesa. Se que intentaven ajudar-te però com tantes vegades et costava perdre la por…  Els darrers temps van ser difícils. Ara amb un xic de perspectiva m’és més fàcil endreçar aquells mesos. Als petits que vindran els explicaré aquestes converses que teníem al prat de casa. Parlàvem de l’Armand i del jazz… de llibres i del Clam. M’explicaves el teu viatge a Londres a aprendre idiomes als anys seixanta, i la travessa de Romania en època de Ceaucescu dins un autobús comunista i de com vas anar a parar a la Xina en una època que no s’anava a la Xina. I parlàvem de la soledat i de la tristesa, i del neguit de sentir-nos sols enmig del brogit. I em deies que sempre havia de conservar un espai de silenci, íntim, un refugi, un tornar a casa. I parlàvem del teu carrer de Gurb mentre fèiem passejades pels camps del Jutglar fins a la font dels Foquers.

El darrer dia que vam parlar, vam parlar de la llibertat individual de cadascú de nosaltres…de com les decisions que prenem tantes vegades afecten a d’altres. El darrer dia que vam parlar, vam parlar de l’Armand, de la Kira i del futur, vam dir-nos veritats i amb elles el dolor…Érem a dins el cotxe aparcats davant l’església. La ràdio parada. I parlàvem dels entorns emotius… Dels lligams entre les persones. Lligams emocionals amb els animals, amb els arbres, amb les pedres, les cases, lligams amb el nostre passat, amb el futur…  Les imatges ja són borroses. Ja desconec el teu timbre de veu. El baldó que tanca els records…

PD.- Pilar, una cançó i una abraçada gegant.

 


Redifusió dels comentaris Comentaris | Retroenllaços |
Afegeix a Delicious Etiquetes:

Temps


Afegeix un comentari