La mort ha arribat a casa. Feia temps que no hi venia. S’ha mort la Nàdia, 13 anys, camí de tenir-ne 14. Hem agafat el cotxe un dia d’estiu plujós, lleig, trist… buscàvem la certesa que en d’altres circumstancies fora evident. Bates verdes que es creuen mirades i que et parlen no gosant mirar-te del tot. Diagnostic crític, poques solucions i la solitud de la mort.  Sempre sents aquesta olor estranya, nauseabunda. Ara fa un any semblava que ja era el final però havíem arribat fins aquí.

La pregunta esperada, – què voleu fer? – Us deixem 2 minuts sols i decidiu?. Aguantar el cap, el soroll de la màquina de rapar el pel, cercar la vena, la xeringa llarga, una mirada fixe que et travessa… i cançons que ja no recordaves et venen a la memòria.

IMG_0491

Un viatge llampec travessant mitja península per anar fins a Madrid, al Palacio de Cristal a recollir-la. D’orígens alemanys i portuguesos, petita i esbojarrada. S’ha mort la Nàdia i amb ella les seves corredisses per a mossegar-te els turmells, els lladrucs per fer fora els coloms que li prenien el menjar, la seva paciència, els nadals amb els nens, s’ha mort la Nàdia i des d’avui aquest dia, serà sempre més un dia trist.

PD.- Nadiuska, Tannia… gossos de nom rus… noms d’una època…  Puixkin i Txekov i les millors obres de la literatura universal.. Jo us he estimat i si potser l’amor…


Redifusió dels comentaris Comentaris | Retroenllaços |
Afegeix a Delicious Etiquetes: ,

Temps


Afegeix un comentari