Aquests dies de primavera que passen sense tenir-ne consciència. Avui, un dinar amb eurodiputats catalans, m’ha fet adonar que vivim molt lluny, la socialdemocràcia ha mort i ells, la majoria no se’n volen adonar. Els he vist, avui, molt més crispats que fa 4 anys en un viatge a Brussel·les per conèixer l’activitat política d’Europa. Llavors ni parlàvem  en veu alta d’una independència propera, ni d’aquesta crisi que ha acabat essent estructural i no pas cíclica. Ells, protegits per la troica europea ho miren entre desconcertats i sorpresos.

Dies d’histèria per twitter, mar i aire, del #novullpagar a aquesta indefinició del que som com a país i el que volem ser. El periodisme ha mort i Merkozy viu moments daurats. La tecnologia que ho transforma tot (fins i tot les idees) segueix imparable i desbocada i nosaltres quedem petits i hiperconnectats des del prat llarg.

I quedem tu i jo enmig d’aquest caos, sense país i amb un futur incert. Tot i això ens queden espais inamovibles, aquestes postes que cremen els camps, els senglars que han vingut per quedar-se, la nova remesa de guatlles que volta pel camps del Jutglar, el sofriment per la malaltia de la Nàdia (es fa gran), la Cleo que ja no camina el que caminava i aquest belluguit que és la Ziva. En definitiva, una postal d’Instagram on pots escollir el filtre que més t’agrada.

PD.-  Se’m fa estrany. La vida i la mort tant a prop, tant juntes, tant reals. Tants països on ja no podrem tornar…


Redifusió dels comentaris Comentaris | Retroenllaços |
Afegeix a Delicious Etiquetes: ,

Temps


Afegeix un comentari