Finalment ha arribat la pluja. Porto unes setmanes llegint molt altre cop. Em desperto molt d’hora i abans d’anar a fer la volta de costum amb la C. i la Z. llegeixo ben bé una hora. La Gomorra catalana de Joan Queralt, Homes d’honor de Xavier Bosch, Fago de Carles Porta i ara a punt d’acabar Fèlix Millet, el gran impostor de Xavier Planyella. Algun millors que d’altres, algun dolent de veritat. Amb ganes de començar però a Thoreau i de llegir Cabañas para pensar. Aquest, com a metàfora d’aquests dies. Recollit i protegit a la cabana, ara nova… Poso a l’Spotify musiques que fan estiu i enyoro el sol recent d’aquests dies.

I em sap greu tota la gent que ja no coneixeré. Totes aquestes coses que s’acaben. Obro un vi i repasso mecànicament tot aquest allau hiperconectat que m’annexa a aquest món que a voltes m’angoixa i voltes m’apassiona. I enyoro els dies suaus de San Francisco, la ment oberta, passejar pel campus de Berkeley, somiar.

PD.- I ara em dius que comences coses noves, que marxes, almenys durant un temps, però vols deixar una porta oberta i jo penso que no. I sí, jo també ho hauria de fer, de marxar, lluny… a buscar el sol.


Redifusió dels comentaris Comentaris | Retroenllaços |
Afegeix a Delicious Etiquetes:

Temps


Afegeix un comentari