La kira s’ha mort. Molts dies he intentat escriure aquest post i per una cosa i altre no ho he fet. Amb ella s’ha acabat una època, tot el que representava… Arribar a casa i aquella sorpresa de veure-us al prat, parlant i jugant… la mirada agraïda i tranquil·la. Van ser tres dies finals de demanar atenció, d’acomiadar-se de la Cleo, de lladrucs de matinada, de mirar el cel i de prendre el sol arrecerada del vent fred al forat de la figuera. Van ser tres dies de moixaines i plors, d’alegries i pors. La seva generositat ens ha fet més fàcil de suportar la nostra covardia.

Són dies de molta feina. Mai havia estat tant a prop d’alguns desitjos i tant lluny d’altres. Avui hem tret el primer número del setmanari La Torre del Palau de Terrassa, Nació va creixent i a punt de sortir els projectes de Focus i tots els altres que van caminant… Aquest 2012 ha de ser un bon any, definitiu, aclaridor, si més no. Anar a viure a fora? Marxar per tornar?

Estic llegint la biografia de Steve Jobs però em moro de ganes de llegir la Siri Hustved. Cada matí al volt de les 7h amb la C. i la Z. correm amb els ulls mig clucs durant 6 km; cap a les Punxes, cap al Castell, baixar pels cingles… es fa de dia, ens aturem per mirar les primeres llums a sobre el poble i somiem, ja desperts, tot el que desitgem.

PD.- Hi ha una cançó que em roba el temps, Explosió. “I no contestes i no dius res. M’has dit que tornaves després d’uns cafès. I enmig d’un petó, m’has dit que era jo, el que et protegia, quan tot va pitjor. I parlen de tu els diaris i les ràdios i la televisió tenen la seva versió.  Vas fer-me un petó just després de l’explosió per dir-me que avui  tot anirà millor”. Necessito la primavera. Ha hagut de morir la Kira per tornar a escriure.

Temps

• « Dimarts s’acaba el món
• » La vie Moderne i Thoreau

Comentaris ( 2 )

Afegeix un comentari