Encara fosc, m’aixeco i em guarneixo, com un autòmat. I sense pensar massa, baixa les escales, m’allunyo de l’escalfor del llit, agafo les corretges, el mòbil, la càmera i em trobo el silenci de primera hora que m’espera enmig d’una boira espesa, de les d’abans. Caminem ràpid, amunt, correm, elles s’empaiten i juguen i jo noto la cremor a les cames i fa que el cap se’n vagi lluny, lluny… Una òliba que torna a casa, de lluny la guilla ens vigila i se’n riu de la nostra poca traça de primera hora i sense llum.

Escolto ara Manic Street Preachers i em ve al cap la història del seu guitarrista i lletrista (Richey James Edwards) que va desaparèixer d’un dia a l’altre, sense rastre. Va ser vist anys més tard a Goa (Índia) i a Lanzarote i mai més res, només el silenci… T’imagines marxar de sobte? sense mirar enrere. Potser va marxar per un amor secret, per venir-te a trobar, per a morir sol, per recomençar… I aquesta tonteria, la música i la xerrada de bon matí em fa pensar; en aquell dia que em vas dir adéu i que no ho vaig entendre pensant que em deies fins ara, i he somrigut recordant els nervis a la panxa del -dimarts s’acaba el món, ens queden quatre dies… Viure aquells límits autoimposats, la fragilitat del desig, la incertesa del futur, un missatge i s’acabava el món - On ets? vaig a 200, 10 minuts i soc a casa teva.

Lanzarote, 2008- Jordi Font

L’olor del cafè acabat de fer, elles que dormen al costat del foc, apago l’Spotify, i jo silenciosament tanco la porta i marxo cantant cap dins cap dins: “It’s easy to breathe, it’s easy to breathe, To breathe only air where life should be, It’s easy to laugh, it’s easy to cry, To cry so so hard that it can’t be denied… ” i silenci.

Temps

• « Aquests dies
• » S’ha mort la Kira

Comentaris ( 1 Comentari )

Afegeix un comentari