Sembla que ha arribat l’estiu. Després de molts dies de feina em retrobo lentament amb aquest ritme humà, indignat, de caminades cap al tard per sobre els cingles del castell. La noguera de casa comença a ensenyar els fruits, petits encara. Se senten tractors a tothora, embalant i aprofitant el bon temps. El Canigó va resultar fallit pel mal temps, però la tornada resseguint el viatge de fa tants anys per la costa va valdre les 4 hores de viatge. Recordava la guitarra dins la furgoneta, el blau del mar i el dolor del que se sent sol. Un biquini blanc i un capvespre de sal i nostàlgia adolescent. Em deien l’altre dia que els nens no poden preveure el dolor aliè, que no era culpa nostra. Que els somnis van i venen.

He acabat tota la literatura de wikileaks i he començat el darrer llibre de Philip Roth. Fa molt que no se res de tu, ni de les teves preocupacions i desesperacions. La xarxa em cansa per lenta i intransigent, de pensament únic i d’impostura política. Potser ens queda decidir marxar un temps a un altre món, on hi hagi encara coses per construir. Una retrobada a l’aeroport i una vida per endavant.

PD.- Què en penses?


Redifusió dels comentaris Comentaris | Retroenllaços |
Afegeix a Delicious Etiquetes: , ,

Temps


Afegeix un comentari