A Nalut la vida era estranya. Dones amb “burca” de color blau anaven pel carrer capcotes. Els homes somreien i et miraven sorpresos. És l’únic lloc de Líbia que he vist culte a la religió. Deixàvem enrere la ciutat i començava la nostra aventura. Enfilat dalt la vaca del cotxe fèiem quilometres i quilometres. Primer, deserts de pedres negres. Durant hores i hores. Després, un xic de vegetació i finalment arribàvem a les antigues rutes saharianes. Veiem les primeres dunes, amb aquelles formes que semblaven pastissos. Ja queia el sol, fèiem campament, enceníem foc i la negra nit ens embolcallava. Els millors cels del món. Un silenci sepulcral i jo amb un lot al cap m’enfilava fins la carena més alta per somiar(-te) i per tenir el millor lloc per la sortida del sol.

Autor fotografia: mvongrue

Aquesta necessitat de solitud, de silenci em permetia pensar amb vides d’altres èpoques. Des d’allà imaginava això de qui. Sense mòbil, xarxa, incomunicats de debò. Cada dia lluitar per arribar a bon port, per menjar, vigilar l’aigua, cuidar-nos. El sol abrasador em feia mal a la pell. Ulleres de sol americanes, una cigarreta i la mirada perduda a l’infinit, imaginant-me ser un László Almásy qualsevol i traçant sortides d’aquells laberints. Recordo un dia que vam marxar amb el N. dunes amunt, vam pujar fins al cel, fins a 1.000m i us veiem petits, llunyans i  dèiem: – Marxem? deixem-ho tot? comencem de nou?…

PD.- Tu eres molt lluny i jo des del desert et trobava a faltar. Quins temps, oi?

 


Redifusió dels comentaris Comentaris | Retroenllaços |
Afegeix a Delicious Etiquetes: , ,

Temps


Afegeix un comentari