Aquest sol de tardor que ja no escalfa. Abrigat i estirat a la tumbona del jardí veig com s’acaba la llum d’aquest dilluns i com la carretera de la fi del món es fa difosa i estranyament llunyana. Al nostre país s’acosten les eleccions i la propaganda, els programes de partit, les promeses impossibles guanyen terreny al silenci. Contaminat de tant llibre electrònic, de tanta hiperconnexió, de tanta grisor, dies de poca llum… Potser durant uns dies marxar ben lluny.

Paisatges nous. Buscar noms per a nous projectes. Endreçar coses. A la televisió fan una pel·lícula d’uns alemanys que volen adoptar un nen a l’Argentina. Els darrers rajos de llum il·luminen aquest cel que tantes vegades he mirat. Un llibre de Joan Margarit que arrossego des de fa tant temps.

Tantes ciutats on havíem d’anar

El nostre somni és fet de ciutats cultes
amb música i cafès hospitalaris,
la majestat d’un port i estacions
de ferro i vidre amb trens brunyits pels vespres
i per la pluja, la mateixa pluja
que ens acompanya en un petit hotel
o des de les finestres d’un museu.
(fragment de Joan Margarit)


Redifusió dels comentaris Comentaris | Retroenllaços |
Afegeix a Delicious Etiquetes: ,

Temps


Afegeix un comentari