Érem al despatx  a prop de Sagrada Família discutint de mitjans de comunicació, de diaris, de la modernitat, amb l’M, en C, i en S.  Feia calor tot i l’aire condicionat. Divagàvem sobre el futur més proper, la necessitat d’articular un discurs encertat. Sonava el telèfon i ja m’apressàveu. Parada a Monvinic (gràcies Sergi) per frenar i tastar un Vall Llach. Un local esplèndid, silenciós, excepte pel jazz del fil musical. Amb cartes tipus Ipad i un xic impressionat pel meu desconeixement. L’I, diu que “si hem de ser esnobs ho hem de ser-ho de veritat”. Estava cansat. Del prat llarg a la l’Avda Paral·lel, de l’amanida de l’hort a l’Inòpia. A fora una cua llarguíssima però el telefon obre portes que creies tancades. “Mediàtics” i estrangers amb guia de Lonely Planet. El menjar fabulós i el vi blanc em transportava a vides que hem decidit no viure. Massa fàcil. Massa fals. On collons ets?

Autor fotografia: blandm

Al Tirsa, em sembla que parlaven de tu. Primera parada. Postmoderns embriagats d’estiu ens acompanyen a la terrassa de l’Arola. Massa gent i massa ordinari tot plegat.  Sonava Sade, No ordinary love i marxava a aquelles nits de final d’estiu a Nova York de ja fa anys. Els teus plors i la teva ràbia, la meva inconsciència, aquelles caminades per Lexington Avenue. Al Shoko els glaçons blaus i el funky electrònic m’acostaven perillosament a l’abisme. Pel twitter m’arribaven missatges. La bateria del mòbil s’acaba. S’acaba la nit. Massa esnob tot plegat, per ser veritat…  Hi tornem? Vens?

Temps

• « A casa a les fosques
• » A casa hi ha silenci

Comentaris ( 1 Comentari )

Afegeix un comentari