Alemanys com llangardaixos esperen la fi del món tot prenent el sol mentre sona la canción del verano del 97. Dietes equilibrades, talassoteràpia i jogging de bon matí. L’aigua de la piscina és confon amb la del mar. Un vaixell lluita per arribar al far abans que es pongui el sol. Arquitectures amables per una terra dura, abrupta i negra.

Cases noves, blanques, esperen jubilats nòrdics que fugin del fred per ser habitades. El vent omnipresent bufa amb força i persegueix les cabòries i els papers llençats a terra en urbanitzacions buides i desertes on persones sacrificades, arrugades i marcades pel sol acabaran pleitejant lluny de casa amb la mort.


Un vent que ho escombra tot, ho neteja tot, excepte l’ànima. Aquest vent em recorda aquell vent. Pujàvem a Sant Feliuet recitant PuixkinTsvetaievaTiutxev. Tu portaves uns texans i una samarreta groga. Jo una bossa blanca que m’havia portat el meu pare d’un viatge a Califòrnia i on hi dúiem llibres, fruita i un passat comú. Aquestes pedres em recorden aquelles pedres. Un dia a(sol)ellat on tot era grandiloqüent; el passat, el futur, les pors, l’amor.

Necessitem economia (més) product(iva)?. Ens juguem la vida com si fossin accions de futur. Poc risc i molts guanys. Ara que la borsa ens diu que el sistema no aguanta, que la taxa Tobin és una fal·làcia, que guanyen els especuladors, o doble o res… Cròniques volcàniques, hiperconnectats des del passat i perduts dins el magma de les il·lusions.

Em demanen si aquests escrits deixaran de ser bits i bytes per transformar-se en llibre… Fa molts dies que no se res de tu. Per on pares?


Redifusió dels comentaris Comentaris | Retroenllaços |
Afegeix a Delicious Etiquetes: , ,

Temps


Comentaris ( 2 )

Diu la tradició russa que un cop arribat al destí després d un viatge llarg, l´ànima triga tres dies a acudir. I què és un home sense ànima?
Una economia productiva no repartida.
Per on pares?
Dona´t tres dies.

Anònim ens ha deixat aquestes paraules el 03 de maig del 10 a les 12:44

Me’ls donaré…. una tornada de pluja i fred… ara que havia arribat la primavera…

Oneguin ens ha deixat aquestes paraules el 03 de maig del 10 a les 13:42

Afegeix un comentari