Des del despatx de Plaça, a Vic, veig com cau el sol . Ara poso musica a Spotify. Je te laisse pour un long moment. Des d’aquí veig gent asseguda a les terrasses. Veig com prenen els primers granissats de la temporada. Rien dans ce monde ne me retient. Repasso mentalment aquestes cadenes que m’aboquen a treballar tant. Bonne journée, adieu triste amour. Dies de no trobar-me massa bé. El record de l’any passat m’és present i m’espanta. Pense à moi un peu moins chaque jour.

Autor fotografia: Lluís A.Oliver

I ara m’arriben unes rialles d’en M. i en Q. que parlen a la terrassa de la fi del món i somric per no se què. M‘appelle au calme, à la raison. Baixo al carrer on ja no hi ha ningú. El cor se m’accelera. Cadires buides, tombades, els llums que ens il·luminen. L’escalfor del primer sol d’estiu s’ha transformat amb fresca que obliga a cordar-se les mànigues de la camisa. Un tronçon d’âme moribond.  Passen dues noies, joves, ens mirem i riuen. Adieu triste amour.

L’estrès és un país estrany, lleig, elèctric, com una gran ciutat, addictiu, com l’època que ens toca viure, canviant, superficial, previsible, sense èpica… sense tu.

Redifusió dels comentaris Comentaris | Retroenllaços |
Afegeix a Delicious Etiquetes: ,

Temps


Comentaris ( 5 )

L´estrès, un refugi destructiu. Potser tan com l´amor.

Anòmin ens ha deixat aquestes paraules el 27 de maig del 10 a les 12:35

Cert, destructiu com l’època que ens toca viure. Coneixes “Adieu triste amour”?

Oneguin ens ha deixat aquestes paraules el 27 de maig del 10 a les 20:49

No, no la coneixia.

Anònim ens ha deixat aquestes paraules el 28 de maig del 10 a les 20:06

L’amor en si no és destructiu, ho és la realitat.
A mi també m’espanten els records de l’any passat, o més aviat el fet de pensar que no es tornaran a repetir en el futur. A vegades tot no depèn d’un mateix.

Anònima ens ha deixat aquestes paraules el 29 de maig del 10 a les 18:32

Té tota la raó.

Anònim ens ha deixat aquestes paraules el 29 de maig del 10 a les 18:52

Afegeix un comentari