No se quina època era, no ho se. Ara m’he aixecat del sofà per anar-ho a mirar. És del 1993. Fa 17 anys més o menys. En teníem 18 0 19. Anàvem al Verdi de matinada i no hi havia l’Spotify on l’escolto ara. M’adono, mentre sona, que estic atordit… per la flute, per aquest París que no coneixem, pel pas del temps… pels records de Kieslowsky. Atordit per les ganes de morir d’aquells dies, pel desconsol. Per l’olor del perfum d’en Michel sobre el Pete Camenzind de Hesse, pels silencis de mitja vida…

124758243_44fe3110d1
Autor fotografia: Pedrosimoes

Qui som? Què en queda de nosaltres?. Comença el partit del Barça a la televisió. Fa calor, el foc crema sense mesura i la C. em fa fora del sofà. Priesner continua sonant. Aquesta era la predilecta d’en X. Fiblades a la memòria em recorden l’absurda  prepotència d’aquelles setmanes. M’adono que tinc la BSO a casa els pares, el llibre empolsinat al prestatge del menjador i un munt de records plens de fum.

Despertar (per fi).

Mentre la pluja – Així que/ busca’m/ entre el que cau/ i quan m’hagis perdut/ obre els ulls i abraça’m/ abraça’m. Txema Martínez.


Redifusió dels comentaris Comentaris | Retroenllaços |
Afegeix a Delicious Etiquetes: , , ,

Temps


Afegeix un comentari