Ha arribat la pluja i amb ella els dies tristos, foscos, humits… Setmanes de feina, d’anar amunt i avall, cap a Barcelona, cap a casa. Llargues cues a primera hora del matí i l‘enyor del que viatja acompanyat i en silenci quan cau la tarda. El bloc massa abandonat, i jo que visc enmig de bytes i default.

Autor: Bernat Casero sota llicència Creative Commons

El post d’ EQMEVD m’ha fet recordar aquelles ciutats on havíem d’anar…

Tantes ciutats on havíem d’anar

El nostre somni és fet de ciutats cultes
amb música i cafès hospitalaris,
la majestat d’un port i estacions
de ferro i vidre amb trens brunyits pels vespres
i per la pluja, la mateixa pluja
que ens acompanya en un petit hotel
o des de les finestres d’un museu.
Hi ha recers a l’empara de grans arbres,
gent callada, educada i ben vestida,
i les silencioses llibreries
on els ulls vaguen mentre cau la tarda.

Joan Margarit (extracte, llegir complet)


Redifusió dels comentaris Comentaris | Retroenllaços |
Afegeix a Delicious Etiquetes:

Temps


Comentaris ( 1 Comentari )

La nostàlgia més difícil de curar és aquella que no ens permet oblidar tot allò que hagués pogut ser i no va ser.

Hauries de trobar més temps.

Gràcies pels versos de Margarit.

🙂

eqmevd ens ha deixat aquestes paraules el 08 d'oct. del 08 a les 21:58

Afegeix un comentari