Nens amb mocassins, crits i cares de vacances, olor d’aftersun caducat, parasols, colònies barates que ofenen. Caminem per enmig de rius de gent, que com xais s’aturen als mateixos llocs. Enmig d’aquest desordre em sembla veure’t asseguda en un portal. M’afanyo a mirar-te, a fer volar la imaginació. Ens creuem la mirada. El record dels teus ulls em dura un gelat de bola amb gust de iogurt. Tornem cap a casa i parlem de les muntanyes, de l’Himàlaia, del perquè cal pujar-hi, jugar-se la vida a cara o creu. La soledat a 8000 metres sense oxigen. La por d’un mateix, de la mort, l’esperança de tornar a baixar sencer…

Autor fotografia: Fort Photo


Redifusió dels comentaris Comentaris | Retroenllaços |
Afegeix a Delicious Etiquetes:

Temps


Afegeix un comentari