Addis Abeba és caòtica i marxem sense encantar-nos cap a Lalibela. Dies de cotxe per pistes complicades. A Dessie el cor se’m trenca quan veig la gana i la misèria de les noies a peu de carretera esperant que els camions que comuniquen Àfrica s’aturin per gastar les forces masses vegades malaltes, contaminades. La injera aquí ja és fins i tot dolenta. Es tant picant que menjant molt poc o quasi gens deixes de sentir l’estomac rondinar.

Autor fotografia: Ali

Lalibela a 3000 metres d’altitud es mostra especial i penses que la reina de Sabba va escollir bé. Esglésies mig enterrades, esculpides a les roques, el darrer orgull del qui depèn dels cotxes blancs de l’ONU. Passen dies i l’avitaminosi es mostra en revolts silenciosos, la ceguera endèmica dels que els gens ja els hi han patit fam. Nens i nenes arrenglerats, amb les mirades perdudes i distorsionades, a peu de carretera, jugant-se la poca vida que tenen per una samarreta, per un tros de pa, per aferrar-se a una esperança entre un milió.

Autor fotografia: Babasteve

El viatge és obscè, i passem dies de matinades amb càntics per veure la primera llum. Jugo un partit de futbol a 3500 metres i una corrua de quitxalla m’aclama com un Beckam qualsevol. Soc blanc en un país de negres, soc fort, ric, tinc esperança de vida i no tinc VIH.

Ara que ja és tard la C. empaita ombres al jardí. I a tu et sento a dalt preparant l’inici d’un nou any, felicitats.

Temps

• « Records
• » Records retocats

Comentaris ( 1 Comentari )

Afegeix un comentari