Per la finestra del despatx veig com a l’edifici gairebé no hi queda ningú. Van tancant-se els llums i se sent l’ascensor que puja i baixa. Fa dies que amb ansietat miro i remiro el correu. Miro l’espai en blanc que he d’omplir i que ara em costa més que mai. Saturació de dades, d’informació, d’enllaços, de comentaris.. de tu.

Ara, just abans de marxar escolto a bon volum i a les fosques aquesta cançó de fa tant temps. Em trasllada a Can Puget, al vinil, a una cadira de rodes giratòria, a les nits d’estiu… Encara sento les rialles que fèiem des del porxo senyorial tot contemplant la plaça i somiant el futur que no hem viscut.


Redifusió dels comentaris Comentaris | Retroenllaços |
Afegeix a Delicious Etiquetes: ,

Temps


Afegeix un comentari