Avui, tarda de casa. El sol entrava per les finestres grosses del menjador. L’estufa encesa. He tingut ganes de recuperar la vella carpeta marró plena de papers i escrits de fa molts anys, molts. Assegut a la taula he començat a rellegir…

(per ambientar escoltava Miles Davis interpretant el Time after time de Cindy Lauper)

“A les fosques llàgrimes que ningú no pot eixugar. Dos cossos que s’acosten, que es tantegen. Distanciament. Creuar-se veritats. Per dins dolor a dues bandes. Intuir desitjos. Continuar parlant, ara més distesament. Fins i tot sorgeixen algunes rialles. Sentir-te l’alè a la cara. Frases inconnexes sobre el desig. Més llàgrimes, més veritats, més dolor. Passes que baixen una escala a les fosques. Desesperació. Ja és tard. Potser no hi haurà una altra oportunitat.

14 de novembre de 1994.”

Ha marxat el sol. A fora fa fred. La foscor ens pot.


Redifusió dels comentaris Comentaris | Retroenllaços |
Afegeix a Delicious Etiquetes:

Temps


Afegeix un comentari