I m’adono de sobte que m’he tornat invisible. Em passa la gent pel costat i res, miren al buit. He decidit de tornar, sol, i perdre’m per aquests carrers que tots porten al mar. Ara, a mitja tarda des d’una terrassa Chill Out connexió a banda ampla. La noia d’ulls clars em riu des de la fredor que li dona el seu estatus de princesa dins d’aquest món de projeccions i ritmes electrònics. Sona Budhha Bar VI i a la platja, just davant meu un home fa figures de sorra.

De sobte, se senten cornetes, miro avall, i veig un centenar de dones que condueixen dos bous, elles porten mocadors vermells i riuen i criden i els bous amb mirada estranya caminen cap al no res.

Surrealisme. Una tarda de setembre. Any 2007. Què és sobrant?

He de tornar, perdre’m pels carres empedrats, silenciosos, marins. Tornar a l’estadi del passat per preguntar-me de nou quin camí cal prendre.

On pares?

Temps

• « Cançons
• » Amunt i avall

Afegeix un comentari