Aquest matí arribarem a les platges de Nouachott. Fa dies que no tenim línia. Engego el telèfon. A l’acte sento el soroll dels missatges que arriben. No tinc ganes de mirar-los. Sona el telèfon. És el meu pare. Escolto, penjo i silenci. Aturem el cotxe. M’assec a la sorra. L’aigua pràcticament m’arriba als peus. Em cauen les llàgrimes. L’A ha mort. L’han enterrat aquest matí. El penso. I el veig amb el seu port de senyor anglès, la seva cultura afrancesada, amb les complicitats que hem tingut, amb com ens hem estimat. I la P… I em vénen al cap Els Imparables de qui parlàvem pocs dies abans.

Estic absent. Només busco el sol. No parlo. En P em mira i em demana amb la mirada el que ha passat. Li dic que l’A … De sobte em sento protagonista de la pel•lícula que estic mirant. Veig l’A i la P passejant pel carrer de l’Església. I en Nevat i en Xerni, i la gata Mama, i la Maca, i el Desorellat, i també el Ros, caminant en silenci al seu darrere, amb una comunió excèntrica i salvatge. I així, al mig de la calor, em ve al cap Rimbaud que deixà l’infern per entrar al silenci.

Fotos velles que havíem repassat. Aquell dia d’estiu la Catalpa es feia mirar. Jo arribava de Manlleu. Eren les vuit o dos quarts de nou. Ens vam enfilar tots tres fins al davant de l’església. L’A disparava la càmera intentant agafar l’instant en que el sol s’amagava al final de la carretera de l’infinit. Un núvol, un, donava al cel el color blau que realment tenia. La P tenia els ulls humits. En un instant, va aparèixer el capvespre. No ens vam dir res. Vam baixar. Silenci. Les fotos en són testimoni. Hi sortim sense ser-hi.

Licencia de Creative Commons


Redifusió dels comentaris Comentaris | Retroenllaços |
Afegeix a Delicious Etiquetes:

Temps


Afegeix un comentari