Em dius – No és el que vull però així m’és més fàcil.
També, que – Ara no hi puc fer més. Saps que ho he provat.I jo t’he de dir que ho entenc.
Em dius que saps que d’aquí 2 dies no ho aguantaràs, i m’hauràs de trucar i que plorant com avui em demanaràs – Què podem parlar? Necessito veure’t.

Comentem que fa masses mesos que estem igual. I riem un instant. I jo se i tu també, que algún dia no trucaràs o potser jo no agafaré el telèfon.

Dius que quan tanques els ulls i jugues a pensar com t’agradaria que anessin les coses, ho veus molt clar. I et veus caminant cap al prat per buscar a Tilt i anar a trotar com cada dia. I que quan tornes, et veus sopant al porxo, i que no estàs sola i llavors calles i no em dius res més i sanglotes.

Ara, que ja és tard, després d’un dia mogut, cansat, ple de reunions i de mirades furtives al mòbil, em sento sol. El silenci em fa caure la casa al damunt. I penso que em diràs bona nit, i penso que no ho faràs, que si i que no…

I fa mitja hora que rellegeixo les mateixes pàgines (El estilo del mundo – Vicente Verdú) però no entenc res. I m’ofenc per estar a l’espera i em desespero quan m’adono que després del dimarts passat ja no sóc capaç d’engegar-ho tot a rodar. I ara sona el telèfon…


Licencia de Creative Commons

Picture by Iddi Catteau
Aquesta obra resta sota la llicència de Creative
Commons
2.5.


Redifusió dels comentaris Comentaris | Retroenllaços |
Afegeix a Delicious Etiquetes:

Temps


Comentaris ( 1 Comentari )

Dir, dir, prometre… el que s’ha de fer és fer (valgui la redundància)!

Joanaina ens ha deixat aquestes paraules el 05 de set. del 05 a les 23:27

Afegeix un comentari