Some rights reserved.
netan’s photos

A hir la pluja em va situar a la tardor i a la necessitat d’arribar a casa i que el foc estigui encés i que tu hi siguis, també. I que sense dir-nos gaire res la penombra ens guanyi mentre sopem junts. I que llavors amb veu baixa m’expliquis aventures com la d’aquell dia..

“- Caminavem per l’avinguda Melenik III, a Addis Abeba. Tot era nou, les olors, el fer de la gent. El dolor de la misèria et van minant poc a poc. El pitjor es que t’acabes tornant immune, mires i ja no veus res. La normalitat va guanyant terreny. Ens vam refugiar al zoo de lleons. Els etíops diuen que els lleons que hi resideixen encara són descendents de les glorioses nissagues Abissines i que havien estat propietat de l’antiga reina de Saba.”
Jo et mirava i tu em continuaves explicant la història. Pel mig i posaves referències de Thesiger i de tots els viatgers de veritat. D’aquells homes que volien descobrir l’origen del riu Awash, de la civilització… I llavors l’anècdota fantàstica de l’home que feia empipar els lleons. Posava el braç per enmig dels barrots de la gàbia i els hi estirava les orelles. Aquests es queixaven i a l’acte obrien la boca immensa tot bramulant. Em vas dir que ho feia cada vegada que un turista es volia tirar una foto. També, que els lleons i ell tenien una relació tot peculiar. Que molts cops li haguessin pogut mossegar el braç, la ma. Però que es miraven als ulls i continuaven el joc macabre, uns i altres, de distreure’ns, i així perpetuar la història de colonitzadors…

© All rights reserved.


Redifusió dels comentaris Comentaris | Retroenllaços |
Afegeix a Delicious Etiquetes:

Temps


Comentaris ( 1 Comentari )

Són aquelles històries d’hivern que es van quedant arreplegades als forats del cor i que de tant en tant sorgeixen per entristir, o fer-nos somriure amb complicitat.

Joanaina ens ha deixat aquestes paraules el 03 d'ag. del 05 a les 14:57

Afegeix un comentari