I enmig de la desolació la por a la malaltia. Gent malalta de malària. M’han picat 200 mosquits. Quan queia el sol els senties que sortien de caçera i m’embolcallaven, volent a la seva manera, que jo també hi deixes alguna cosa al Níger. I un avió d’hèlices al mig del desert amb un càpita d’origen francès que parla castellà, que viu a Canadà on hi té una empresa d’aviació, i que acaba de llogar, per explotar comercialment, la ruta Bamako, Mopti, Tombuctú, Gao. El capità González m’explica que està desesperat, que fa tres mesos que fa aquesta feina i que no s’hi acostuma. Em diu – Als hotels on vas pots dormir?.

I una visió perfecta del delta del Níger des de 2000 metres d’altura amb una passada a arran dels camps d’arròs. Els pescadors que ens saluden i ens fan adéu. I només aterrar, córrer cap a l’oficina per allargar el meu bitllet fins a Bamako. I al mostrador crits, molta gent. Over booking al mig de l’Àfrica per una avió de 20 places. I entre els que no tenen bitllet, jo mateix i 3 ministres i el president de Malí. Si si, el president. I discutim molt. I en González que m’ajuda i em diu que jo podré volar encara que sigui a la seva falda. I de cop i volta em trobo a terra veient com l’avió s’enlaira amb els tres ministres i el president. Però, tinc xofer i un cotxe oficial. Immens, vidres foscos, banderetes al davant i jo a dins amb 700 km per endavant per una carretera plena de pobles, de camells, de vaques, de cabres, de nens, de pagesos, de camions estavellats, d’autobusos, de cotxes… I a cada poble comitè de benvinguda, tothom a banda i banda de la carretera saludant amb les dents blanques al president. I jo, perplex, soc el rei al mig de l’Àfrica, i em sento sol, deu ser la solitud del poder. Perquè no ets aquí?

Però el xofer que només parla songhé se’m torna boig. Cada dues hores pren dues pastilles de color taronja pels nervis. Em diu – Ce american. I és normal que tingui nervis. Anem a 160 per hora per enmig de l’Àfrica, la vida passa molt ràpid a aquesta velocitat en un lloc que on la gent va a peu o a peu.

I avui he tornat. Estic viu però una mica més mort. I des de casa t’escric. I demà o potser mai t’explicaré el secret de veritat de Tombuctú, el secret dels tamashec, el que em va dir del meu futur una bruixa de l’ètnia Bella que feia d’esclava dels senyors del desert i que quan em va veure, ja molt entrada la nit, em va abraçar mentre cantava amb una veu trencada, fent que el silenci i tots els animals del desert s’acostessin fins a nosaltres per viure una comunió francament estranya.

Photo by Oneguin
All rights reserved


Redifusió dels comentaris Comentaris | Retroenllaços |
Afegeix a Delicious Etiquetes:

Temps


Comentaris ( 1 Comentari )

Benvingut a casa.

Joanaina ens ha deixat aquestes paraules el 25 d'ag. del 05 a les 21:11

Afegeix un comentari