El temps passa. He descobert insitu com és d’important un riu. Recordes “Cita a Tombuctú”?. Jo després d’anar 15 hores amb un autobús atrotinat ple de gent, de crits, de baralles, de gana, pujava pel Níger amb un barqueta.
Emulava a la meva manera a Caillie però volent ser el major Gordon Laing. Jornades de 12 hores de navegació, vigilant els hipopòtams, pescant per menjar, llegint. Més amunt del llac Debo pobles deshabitats, gent d’altres centúries, desolació. I pensava amb la pujada pel riu del capità Willard a Apocalipse Now, surrealista, plena de mort i de vida, de veritats.

De sobte el riu s’obre, i comença a circular per enmig de grans dunes, el contra sentit dels extrems, muntanyes de sorra amb immensitats d’aigua.
I pensava que potser tu també hi series a Tombuctú i que junts podríem mirar el gran secret que guarda:

“Com el nostre amor. Ja mai serà com el d’abans. Però si tu vols seguirà sent, seguirem reinventant-lo dia a dia. Com aquesta ciutat que es va fent i refent any rera any, com aquestes cases que es van corbant i engruixint amb el temps, com un cos estimat que va prenent la forma, i la força, i la tendresa, i l’escalfor de la mà que l’acarona, de l’altre cos amb què es fon, on s’enfonsa”.


Redifusió dels comentaris Comentaris | Retroenllaços |
Afegeix a Delicious Etiquetes:

Temps


Afegeix un comentari