Sento que estic molt lluny. Em creuo gent pel carrer, a la feina i no entenc massa ni el que diuen ni el que fan.
M’he espantat quan he estat conscient de les esperes, dels silencis.
Dimarts passat al vespre, sopar per explicar un viatge al desert. Enveja de la complicitat.
Vas trucar-me des de molt lluny. T’ho agraeixo. Era metàfora de la nostra (in)comunicació el que les teves paraules i les meves arribessin amb retard i fessin difícil o impossible mantenir una conversa?

Al vespre, mentre et busco per carreteres que no hem estat mai, poso música hortera a tot volum. Em sobresalto quan em sembla veure’t. I llavors sense ser-hi, ets altiva, distant, com si ja fes molt temps de tot.
Gamoneda se’m posa al cap.

M’has dit que ja has tornat… i que els dies han passat… que has recorregut espais que no… que has estat pensant… que potser val més…
I després em dius, – Quan quedem?
Se m’acaba la bateria.

Some rights reserved
Phot by Jono Dot


Redifusió dels comentaris Comentaris | Retroenllaços |
Afegeix a Delicious Etiquetes:

Temps


Comentaris ( 1 Comentari )

Quan la bateria s’acaba sempre van bé unes bones piles 😉

Joanaina ens ha deixat aquestes paraules el 11 d'ag. del 05 a les 18:54

Afegeix un comentari