A l’home més valent del món

Era una nit d’hivern, havia nevat i era prou tard i fosc com perquè no transités ningú pel carrer. Esperaves en Cesc per anar fins a dalt els quatre camins i fins les pedres vermelles a veure si les vaques estaven bé. Mentre m’explicaves això va arribar en Cesc i junts vam anar a perseguir vaques, a apartar troncs i a veure la nevada en un lloc que ja era la fi del món.

Eres l’home més valent del món. El més valent? per com plantaves cara als darrers “espeternecs” del caciquisme local. El més valent per com caminaves pels cingles, per com perseguies senglars i per com davant les adversitats posaves bona cara i ens animaves a tots a tothora. Més valent perquè l’Armand Quintana em deia “-Tenim un alcalde valent”.

Serrabou, el Castell, la font de la Baronessa, el camp llarg, el cingle, Masgrau i tants i tants llocs d’aquestes muntanyes. Les vaques, els cavalls, els gossos. Quan l’Armand ens va deixar i per animar a la Pilar en un sopar clandestí a Can Janot vam idear busca-li companyia. Recordo una trucada de la Pilar dient-me “- En Xevi Dachs t’ha deixat un regal al jardí de la cabanya”. I allà hi havia la Kira. I, amb el pas del temps, tu i jo rient ens dèiem si havia estat una bona solució la de la Kira per a la Pilar…

Segur que com jo, molta i molta gent quan arribàvem a Tavèrnoles buscàvem amb la mirada si hi havia el Toyota a Cant Janot per parar i fer la xerrada amb tu. Recordo que aquelles tardes em parlaves sovint de les nits al Bassegoda, sota la mare de Déu del Món mentre fèieu temps per empaitar els lladrucs dels gossos del senglar.

Per això després de veure’ns fa poc pels camins de Can Gall i de sopar al Cerdà just al dia abans que marxéssiu de viatge amb l’Alba vam acordar de veure’ns més. Em parlaves de les vaques, dels cavalls, del temps i de la vida… i per mi sempre representaràs la llibertat, la integritat que només pot gaudir-se si un és valent de veritat.

M’hagués agradat molt que en Bernat et conegués, però no dubtis que l’hi explicarem a ell i a tothom qui eres i com eres. Defensarem sempre el teu somriure.

En el record sempre, tiet Xevi.

PD:- Nosaltres encara som salvatges i lluitarem perquè la nostra postmodernitat sigui com el vostre modernisme

Per a tu Pilar, un adéu

“Jo visc en els meus versos i amb els meus versos. I fóra bo que m’acompanyessin fins el darrer instant”

 

Divendres vaig anar a dormir d’hora, com faig aquestes darrers setmanes. M’he aixecat de matinada i he vist que tenia un missatge dient-me que la Pilar havia mort. M’ha vingut un calfred. M’he posat les bambes i he anat a córrer pels voltants de Tavèrnoles i mentre corria, doncs, tot això…

L’Armand

Aquell dia d’estiu la Catalpa es feia mirar. Jo arribava de Manlleu. Eren les vuit o dos quarts de nou. Ens vam enfilar tots tres fins al davant de l’església. L’Armand disparava la càmera intentant agafar l’instant en que el sol s’amagava al final de la carretera de l’infinit. Un núvol, un, donava al cel el color blau que realment tenia. La Pilar tenia els ulls humits. En un instant, va aparèixer el capvespre. No ens vam dir res, només silenci. Les fotos en són testimoni. Hi sortim sense ser-hi.

Surto de casa la Pilar i l’Armand. L’he vist cansat. Ens hem abraçat i ens hem fet dos petons. Hem quedat que quan torni li explicaré el que fan els Imraguen. La Pilar està preocupada i m’acompanya a baix. Quan es tanca la porta penso que encara he de fer la maleta.

Des de 2.000 quilòmetres i abans d’entrar al desert de Mauritània truco a casa la Pilar i l’Armand. No hi ha ningú. Hem d’esperar que els militars ens deixin passar. Àfrica. Torno a trucar i sento la veu de la Pilar, és el contestador. Al migdia ho provo per última vegada, res.

Aquest matí arribarem a les platges de Nouachott. Fa dies que no tenim línia. Engego el telèfon. A l’acte sento el soroll dels missatges que arriben. No tinc ganes de mirar-los. Sona el telèfon. És el meu pare. Escolto, penjo i silenci. Aturem el cotxe. M’assec a la sorra. L’aigua pràcticament m’arriba als peus. L’Armand ha mort. L’han enterrat aquest matí. El veig amb el seu port de senyor, la seva cultura, amb les complicitats que hem tingut, amb com ens hem estimat. I la Pilar…

LA KIRA

Recordo que em vas trucar una tarda de maig. Em vas dir “Jordi al jardí hi ha aparegut una coseta preciosa. Trigaràs gaire a arribar a casa?”. La Kira, llavors encara no tenia nom, era un regal meu i d’en Xevi de Serrabou per a tu. El tracte era que jo me n’ocupava i que tu la distreies. Va fer-se evident de seguida que ella va optar per girar els papers, jo la distreia i tu te n’ocupaves. La kira i les seves passejades, i la seva golafreria, i la seva paciència infinita.

La kira s’ha mort. Molts dies he intentat escriure aquest post i per una cosa i altre no ho he fet. Amb ella s’ha acabat una època, tot el que representava… Arribar a casa i aquella sorpresa de veure-us al prat, parlant i jugant… la mirada agraïda i tranquil·la. Van ser tres dies finals de demanar atenció, d’acomiadar-se, de lladrucs de matinada, de mirar el cel i de prendre el sol arrecerada del vent al forat de la figuera. Van ser tres dies de moixaines i plors, d’alegries i pors. 

LA PILAR

Estaves malalta feia setmanes i mesos però aquesta recança a ser atesa. Se que intentaven ajudar-te però com tantes vegades et costava perdre la por…  Els darrers temps van ser difícils. Ara amb un xic de perspectiva m’és més fàcil endreçar aquells mesos. Als petits que vindran els explicaré aquestes converses que teníem al prat de casa. Parlàvem de l’Armand i del jazz… de llibres i del Clam. M’explicaves el teu viatge a Londres a aprendre idiomes als anys seixanta, i la travessa de Romania en època de Ceaucescu dins un autobús comunista i de com vas anar a parar a la Xina en una època que no s’anava a la Xina. I parlàvem de la soledat i de la tristesa, i del neguit de sentir-nos sols enmig del brogit. I em deies que sempre havia de conservar un espai de silenci, íntim, un refugi, un tornar a casa. I parlàvem del teu carrer de Gurb mentre fèiem passejades pels camps del Jutglar fins a la font dels Foquers.

El darrer dia que vam parlar, vam parlar de la llibertat individual de cadascú de nosaltres…de com les decisions que prenem tantes vegades afecten a d’altres. El darrer dia que vam parlar, vam parlar de l’Armand, de la Kira i del futur, vam dir-nos veritats i amb elles el dolor…Érem a dins el cotxe aparcats davant l’església. La ràdio parada. I parlàvem dels entorns emotius… Dels lligams entre les persones. Lligams emocionals amb els animals, amb els arbres, amb les pedres, les cases, lligams amb el nostre passat, amb el futur…  Les imatges ja són borroses. Ja desconec el teu timbre de veu. El baldó que tanca els records…

PD.- Pilar, una cançó i una abraçada gegant.

 

Una carta a sobre la taula

Arribo a la redacció i a la meva taula hi ha la correspondència pertinent, cartes de propaganda i fulletons poc vistosos. Entremig veig una carta a nom meu i una cal·ligrafia bonica que em crida l’atenció.

Les reunions, amunt i avall i la carta a sobre la taula. Arrossego Patria (crítica bonacrítica dolenta) de Fernando Aramburu i els trajectes se’m fan curts. A Barcelona sembla que ha arribat la primavera i trobo a faltar la fresca dels matins en aquesta època de l’any que quan soc a casa, ben d’hora enfilo el camp llarg, i se m’obre el món.

Quan tinc un minut obro la carta i un post-it em fa bategar. I enmig de la sorpresa vaig a parar mentalment al Post-it City  i amb en Baumann que ja no hi és, ni aquella època … però la sorpresa és bonica i em fa venir de cop aquí i a totes les hores guanyades a la son que em permetien escriure de tant en tant. I em faig la promesa, silenciosa i intima d’intentar-ho.

PD.- D’una carta amb un post-it que amb boniques paraules m’ha fet asseure i escriure. Gràcies M. Carballo.

No Easy Day

Ara ja fa mesos que va marxar la Cleo. Encara em falta plorar-la. Ha passat l’estiu, la tardor i entrem a l’hivern. A casa els camps van tornant-se marrons, grisos, agafen aire per hivernar. La Z. esta contenta, viu bé, vigila els camps de senglars i cabirols i crida molt quan volten guilles prop del camí. Són dies curts, de feina intensa i d’arribar a casa fosc. Dies estranys, de paisatges estranys, de quilòmetres i quilòmetres sense destí, amb força.

IMG_8322      Foto: Ruta Cavalls de vent feta aquest estiu a ritme de bojos

 

Vaig col·lapsat de lectura, des del llibre No Easy Day escrit sota el pseudònim Mark Owen fins al darrer de Jaron Lanier on posa en dubte la forma que encarem la revolució digital. El llibre es diu ¿Quien controla el futuro?. Pel mig tinc Guerras Sucias y Blackwater: El auge del ejército mercenario más poderoso del mundo del periodista d’investigació americà Jeremy Scahill .

El periodisme que no s’atura, l’edat que no té aturador, fugir cada matí ben d’hora per empaitar les pors i fer-les fora.

PD.- És hora de tornar a escriure.

La Cleo, ha marxat

Finalment, sí, la Cleo se n’ha anat, ahir divendres vam practicar-li l’eutanàsia a través d’una anestèsia intravenosa. Es difícil troba l’encaix just entre el dolor i la vida. L’evidència, el procés de deteriorament físic de les darreres setmanes ens ha preparat però en el moment just de prendre la decisió t’assalten dubtes i fins i tot l’egoisme de gaudir-la uns dies més.

liberty_6w_01Cal dir que eres molt pesada, sempre, demanant atenció, sempre fent petons als que t’agradaven i fent desaires als que no. Bàsicament amb els anys vaig entendre que tenies una feina diària, que era cuidar-te de la Geo. Vigilaves què feia, no deixaves que et posés la corretja i només l’hi feies tot el cas del món si anaves solta, l’hi demanaves menjar i lluitaves a mort una posició al sofà.

SONY DSC

Quan et buscàvem vaig estudiar un munt de vegades les cadellades previstes, vaig parlar amb molta gent, i vaig decidir que volia que fossis filla de Caya Jared.  Ara fa més de 8 anys vam travessar mitja Europa per anar-te a recollir. Vam travessar França, Itàlia, Àustria i vam arribar a Budapest. A casa en Rada Istvan et vam recollir i vam tornar cap a casa. La Bet ens va ajudar que aixequessis les orelles i ens va ajudar a entendre’t i t’ha cuidat i estimat com t’hem cuidat nosaltres.

Amb tu Cleo només ens han passat coses bones. Aixecar-nos d’hora ben d’hora i córrer junts pels camins de Tavèrnoles. El salt de la minyona, el camp llarg, a darrera l’església, els camps del Jutglar, el camí de l’aigua… has conegut molta gent i sempre has estat fantàstica. La gent que t’havia conegut quedava fascinada, per l’orgull, aquesta superioritat que emanaves, per lo bonica que eres, pel teu caràcter…

Ahir quan esperàvem a la veterinària, a casa, va arribar la Bet i et vam fer les darreres moixaines i ens vam acomiadar de tu mentre queia el sol i l’estiu ens deia que arribava tot seguit.

PD.- Eres de la Geo i jo sempre en feia broma, però no m’ha fet res, cuidar-te i estimar-te tots aquests anys, ja ho saps. Ara la feina que feies, silenciosa però incansable, li toca a la Ziva, que dorm, ara ja sí, al que era el teu llit.

La Cleo se’n va (II)

Hem passat 5 setmanes bé, vigilant i anant amunt i avall amb les rutines diàries. Al matí, ben d’hora, encara a la fresca, córrer per trobar les guilles joves i els cabirols despistats. Com que no pots córrer gaire ràpid, quan ens acostem al revolt del camp llarg, ens mires a la Z. i  a mi i ens marques que anem a poc a poc, sense fer soroll. Surts primera del revolt i empaites fins a la mort, marges amunt amb tota l’ànima. Tornem poc a poc i la Z et deixa guanyar per arribar a casa. Aixì ho hem fet cada dia al matí.

A la tarda després de tirar la pilota a la Z i d’anar a arreglar l’hort, hem marxat cada dia fins el prat i t’estiraves, seriosa, i jo seia al teu costat i ens estàvem quiets, amb silenci, escoltant els ocells i veient caure el sol. I així, entre pastilles de Predicox hem passat el mes de maig.

foto 1

La calor ha arribat de cop, amb el juny, i has començat a patir més del compte. Fins avui que al matí ja no podies més i t’he dit que ens esperessis i t’has assegut mentre marxàvem corrent amb la Z. Quan hem tornat eres allà, quieta i més coixa del compte i hem arribat caminant a casa.

foto 2

A la tarda, quan hem arribat amb la Geo ja no podies caminar, et fa mal l’esquena, i tens tota la part esquerra dolorida i no et pots aixecar sinó t’ajudo. T’he posat el matalàs a fora i ara encara hi ets. Crides de tant en tant, als senglars o a les guilles que jo no sento i la Z s’estira al teu costat i et fa petons.

foto 4

I ara he trucat a la Bet i demà vindrà el veterinari a veure què podem fer perquè estiguis millor. I avui, més que no pas fa un mes, estic trist i m’adono que ara si que et trobaré molt a faltar.

La Cleo se’n va

Anar a passeig amb la C. i la Z. Córrer pels camins que volten els camps de casa, el prat llarg, no parar fins fer la volta sencera. Empaitar algun esquirol, escoltar els senglars i de lluny parar els cabirols, el que fem cada dia. Avui quan tornàvem la C. no ha pogut més i s’ha aturat. S’ha estirat, em buscava amb el cap i els ocells han deixat de cantar. Era d’hora, sortia el sol i els camps de colza feien d’escenari amb el seu color groc, immens.

Diumenge

La Cleo se’n va, s’allunya. La malura, finalment se’ns l’emporta. Tot més ràpid del que crèiem, del que havíem previst si és que es pot preveure. Camina molt a poc a poc, mira el cel i l’orgull fa que ens vigili a tots, en silenci, dreta, amb el musell aixecat.

Cleo
Em segueix arreu i fa que m’assegui amb ella i llavors dorm, acompanya la respiració i de tant en tant em llepa les mans. Des d’on soc ara, assegut a la taula de la cuina, mentre escric això, la veig de reüll, estirada al seu matalàs, mirant-me, veient com té els lacrimals humits, veient que també plora.

Dilluns
Sembla que avui està més bé. La veterinària diu que hi podem fer poc. Donar-li antiinflamatoris a veure si li fan efecte i poca cosa més, mirar que estigui bé.

Dimarts
Sembla que estar més contenta, si més no, torna a menjar. Ens vol acompanyar a passeig amb la Z però encara no pot. Quan torna ella sola s’espera i mira el camí fins que ens veu arribar i llavors deixa el matalàs i ens ve a rebre.

Cleo_matalàs

Dimecres

La C. lluita, ha decidit que de moment no marxa, menja i dorm i descansa molt. Arribar a casa i veure com s’aixeca i s’acosta a poc a poc fins a la porta del jardí, contenta. Anem a l’hort amb la Z i ella, però al cap de poc ens mira des del camí de dalt, orgullosa, vella, cansada.

 

Dies grisos i al fons Cadaqués

Divendres. Ben d’hora ben d’hora anar cap a Barcelona per no entendre res. Trobar-me sol i reflexionar cap cot. Fugir de Barcelona per arribar tard a totes les cites ineludibles hagudes i per haver. Agafar la Z. i la C i portar-les a casa la Bet. Deixar-les empipades, ofeses i jo, ara si, alliberat.

Cap de setmana a Cadaqués. Amics, 40 anys, música, dies grisos i estona per anar a córrer. Canalla, en Durell, l’olor de mar i tot ennuvolat.

Cadaqués

Autor fotografia: Julen


L’infern de travessar Olot un divendres a les 20h, perdre el temps i aquest fred que diu que ja ha arribat la primavera… Carreteres de quan érem petits però amb cotxes d’ara. Arribar a Cadaqués i escoltar de lluny, Capitalismo Foraneo de Gotan Project. Petons i petons, abraçades i mirades de reüll.

Dissabte. Després de dormir poc o molt poc, vestir-me per anar a córrer. Agafar el camí cap a Cap de Creus, i entre boira i fred, i a ritme de Maron Town córrer tot cercant la fi, l’infinit, ulls clucs, la respiració alterada, els 40 anys que s’acosten…

Crits de nens, inflables, cerveses, en Durrell amunt i avall, una bicicleta elèctrica i aquest vent que empeny les onades cap a la platja.

Diumenge. Després de la cursa de rigor fins el far de cap de Creus, tornada intempestiva i plujosa. A recollir la C. i a dormir com feia dies que no ho feia. El llibre “Retorn a Killybegs” de Sorj Chalandon em fa entusiasmar altre cop amb el periodisme, amb la feina, la setmana que hem presentat Catorze, magazín cultural que dirigeix l’Eva Piquer.

PD.- Vaig veure que ploraves i vaig mirar cap a una altra banda. Queia el poc sol d’aquests dies i s’acabava el cap de setmana.

Primavera

Aquests dies hem estat preparant la terra, el jardí i l’hort. S’ha acabat l’hivern i totes les plantes rebroten. Amb el pare hem plantat un cirerer i una figuera, al marge de casa cap al camp primer. Queden arrecerats i fan bonic.

Setmana d’anar amunt i avall, de veure els Premis Enderrock a Girona a sopar al Koi Shunka el divendres. D’escoltar la Troba Kung Fu a prendre una copa al Bar Pastis. Dies d’anar a dormir tard i aixecar-se adormit.

Autor fotografia: Yury Ostromentsky

Dies de mal humor i empipades via whats app. Dies de sol i poca alegria. Dies de més música, com abans.

PD .- Passa el temps. La frustració ens fa estar més crispats? Aquesta crisi?  les coses que ja no farem? veure com s’esmuny el temps per entre els dits? Què et passa?

Crossa emocional

Aixecar-se del llit amb mal de cap. Els rajos de sol entren a la cuina i la Z. i la C m’esperen amb delit. Hi ha silenci a casa, i a fora, tot i el sol l’aire és fred i m’he d’abrigar. Córrer 9 o 10 quilometres, com un autòmat notant el desgast del cos, les cigarretes mal fumades d’ahir i el vi sobrant.

No em passa res extraordinari. Estic cansat, una setmana difícil a la feina. La gent a vegades et decep, juguen les seves cartes de forma egoista, res especial. Aquests dies em torna a pujar una malla llet que ja creia eradicada, com la que tenia quan tenia 15 anys i em sorprèn. Quan em passa això em torno inconformista i detesto la mediocritat i puc ser insolent. 

Agafar el cotxe i recórrer físicament la història recent, camins que et saps de memòria, que els podries fer amb els ulls clucs. Veure les persones, les cases, les histories properes i ara llunyanes. És increïble com unes setmanes et poden distanciar anys de vivències que fins fa ben poc eren vitals, gairebé imprescindibles, i que teixien l’argument que donava sentit a moltes decisions. 

 Tenia ganes de fer el sopar a casa però llavors amb tanta gent quedo out, tothom explicant les seves coses, tothom gestionant el seu ego i jo quedo lluny, lluny, i el cap em va a mil i quedo mut i m’entristeix tot plegat. Veure la frustració i veure com fem un món petit per tenir un paper important. Tot això fa que em cabregi molt. I no vull creure que som més semblants als altres dels que ens pensem i tampoc que potser ells també ens veuen així.

I mentre escric això m’assabento i miro les imatges de l’apunyalament massiu que hi ha hagut a la Xina. Un grup de persones ha entrat a l’estació de tren de Kunming i ganivet en mà n’han mort més d’una vintena. Mirar les fotos per twitter i llegir que la censura va fent camí. Buscar els noms dels morts. El diari no parla de tu.

PD.- Saps que ets la meva debilitat. Passo de ser una crossa emocional.

Demà fa 40 anys de l’execució de Salvador Puig Antich