A casa hi ha silenci. A tot estirar el motor de la nevera que s’engega de tant en tant. Fa dies que s’ha acabat l’estiu i sembla que hagi arribat la tardor. Menys lectura del que és habitual, i menys paciència del que acostumo. Com ser a un encreuament de camins i saber que que cal decidir, sense equivoc. El pas del temps em fa ser conscient que això és el que hi ha. He començat a endreçar les fotos (records) a Flickr i m’ha fet pensar que he d’escanejar fotos d’abans, de fan tant temps. Poca gent per aquest planeta. Algun missatge del més enllà i el món paral·litzat. Més aviat silenci.

Foto: Carloszuma

M’espera “Los imperfeccionistas” de Tom Rachman que va avançant i em fa gràcia pel que relata de la professió. Demà velocitat, Copa d’Or a Lasarte, bellesa i velocitat…  a veure si guanya PAZIFIKSTURM. He de fer la maleta però tinc la sensació que no és una maleta passatgera. Potser caldrà avançar. Sonen els Amics de les Arts i les lletres per (hiper)contemporànies  m’agraden i m’irriten…

Érem al despatx  a prop de Sagrada Família discutint de mitjans de comunicació, de diaris, de la modernitat, amb l’M, en C, i en S.  Feia calor tot i l’aire condicionat. Divagàvem sobre el futur més proper, la necessitat d’articular un discurs encertat. Sonava el telèfon i ja m’apressàveu. Parada a Monvinic (gràcies Sergi) per frenar i tastar un Vall Llach. Un local esplèndid, silenciós, excepte pel jazz del fil musical. Amb cartes tipus Ipad i un xic impressionat pel meu desconeixement. L’I, diu que “si hem de ser esnobs ho hem de ser-ho de veritat”. Estava cansat. Del prat llarg a la l’Avda Paral·lel, de l’amanida de l’hort a l’Inòpia. A fora una cua llarguíssima però el telefon obre portes que creies tancades. “Mediàtics” i estrangers amb guia de Lonely Planet. El menjar fabulós i el vi blanc em transportava a vides que hem decidit no viure. Massa fàcil. Massa fals. On collons ets?

Autor fotografia: blandm

Al Tirsa, em sembla que parlaven de tu. Primera parada. Postmoderns embriagats d’estiu ens acompanyen a la terrassa de l’Arola. Massa gent i massa ordinari tot plegat.  Sonava Sade, No ordinary love i marxava a aquelles nits de final d’estiu a Nova York de ja fa anys. Els teus plors i la teva ràbia, la meva inconsciència, aquelles caminades per Lexington Avenue. Al Shoko els glaçons blaus i el funky electrònic m’acostaven perillosament a l’abisme. Pel twitter m’arribaven missatges. La bateria del mòbil s’acaba. S’acaba la nit. Massa esnob tot plegat, per ser veritat…  Hi tornem? Vens?

A casa, a les fosques i amb Campanades a mort a tot volum. Veig a la televisió que s’ha classificat Holanda per a la final del mundial de futbol. La G. és fora. La cançó em trasllada a un terra de mosaic blanc i negre de casa els pares, a l’hivern, a l’arros blanc i avorrit de la pobresa, al fred de quan era petit, a la soledat d’aquells i d’aquests anys. La música em fa volar cap a Ses Gorgues, a les tardes de dissabte amb el pare sense dir-nos gran cosa, a la pluja, a l’humilitat d’una època, a la tristesa,  al formatge de cabra del Moner. A la televisió hi surt la joventut i la bellesa de l’anunci d’Estrella i ara un anunci a Spotify em distreu.

Autor fotografia: Diva:tone

Barcelona em fa pensar amb tu i m’allunya d’aquells anys. T’has fet gran, oi? Fa massa temps que no parlem. Em fa por mirar-me al mirall i veure’t al reflex. Demà reunió a l’Av Tibidabo, baixar ràpid cap al centre i fugir d’aquest aire sufocant que em talla la respiració. Desitjar arribar al camp llarg, als prats verds, sentir cridar la C. i córrer cap  a veure la Flicka que sempre em somriu. Divendres Palafrugell, periodisme digital i …

Un petó.

Feia molt temps que no hi venia. Sento el mar com gemega. Ara fa aire i els calfreds t’inciten a posar-te una màniga llarga. Engego l’Itunes i escolto Biolay mentre comencen a sentir-se clàxons molestos degut al mundial de futbol. Ahir, quan veníem cap aquí travessant la Garrotxa m’adonava dels cops que havia fet aquest camí. Un viatge cap al passat, bonic, tranquil·litzador… per arribar a Sant Pere, la sorra, les copes de vi blanc, rialles i bogeries d’altres èpoques… aquella música i no aquest silenci…

Autor fotografia: SBA73

De les Guilleres cap aquesta Barcelona que ens ha d’alliberar i cap de setmana de tramuntana que ventila emocions i nervis del passat. Només hi falta la guitarra d’en X. la furgoneta, la Tannia i la manca de por i els somnis d’aquells anys. L’olor d’estiu, la sandàlies, aquell banyador blanc, l’aigua freda i els ulls verds de vacances i adolescència.

Un Cadaqués que ja mai és indiferent. El vent em fa venir ganes de tancar els ulls i cridar(te) ben fort. Sí.

Comprar un llibre per regalar perquè creus que pot ajudar a algú. Ser covard. Una vida que s’escola. Missatges que et fan mandra respondre. Persones que trobaves interessants i que ara ja no, cada vegada menys. Uns ulls verds, bonics, d’una noia bonica. Cotxe amunt i avall. Per fi ha arribat l’estiu. Fa dies que no et veig. Una música que em fa venir ganes de viure.

Canviar; de paisatges, de lectures, de tantes coses… La C. em ve a buscar però no entenc què em vol dir. A fora sento com la P. camina i s’afanya per veure els darrers rajos de sol abans no marxi pel Pedraforca. La casa es queixa, fa sorolls. De fons els petards em diuen que demà és revetlla i que no ens podem aturar aquí… que si han de venir ja vindran.

La música de l’anunci em recorda aquest estiu que no acaba d’arribar. També, una trucada esverada un dimarts al vespre mentre sopava a casa en M. proposant-me una bogeria saludable. Una samarreta taronja esperant a l’aeroport, dies de sol i llibertat a mitges. Ara, a casa, la C. al sofà, cansat d’això del Barça i amb ganes d’escriure. Repeteixen l’anunci i veig els cavalls negres aixecant-se, i els llibres que calia llegir aquell estiu. La teua sorpresa, -Vols dir?. La teua alegria - Sí, va si, només has de venir, no t’has de preocupar de res. La música d’aquells dies, la novetat, les descobertes, la joventut, l’alegria. Cales desertes, pobles blancs, cotxe i quilometres, amb tu i sense ningú més. La “tele” em distreu i em transformo en un “spamero” esportiu crespat pels periodistes i el partidisme.

Autor foto: pvillaraco

Segur que la música em cansarà i em recordarà aquest estiu plujós. Però, aquell estiu, aquells dies, el sol, el capvespre, el sopar, les rialles, les sandàlies que et vas comprar, la copa de vi blanc, fa que escolti aquesta música i em vinguin somriures i senti nostàlgia de tot el que no va ser.

Una empipada silenciosa, incomprensible i monumental em provoca un pinçament a l’esquena. Els metges del futur em posen a punt i em diuen coses que em preocupen i que crec que ja sabia. Em parlen de la soledat, de la (in)comunicació, de l’exigència vers els altres, de les coses que duem clavades a l’ànima, dels plors que no han acabat de sortir. Em recepten silenci, obstinació… Una setmana En Trànsit que em porta a Canet, Palafrugell, Barcelona… Fa dies que els llibres estan amuntegats al costat del llit. Baumann guanya premis i el nostre futur es passeja en esclops mentre treu les males herbes de l’hort (segueix)…

Thinking about the future.

Autor fotografia: Sabrina Campagna

Setmana de redefinició de projectes (www.grupnaciodigital.cat i www.Informatic.cat).  Cap on anem?

Des del despatx de Plaça, a Vic, veig com cau el sol . Ara poso musica a Spotify. Je te laisse pour un long moment. Des d’aquí veig gent asseguda a les terrasses. Veig com prenen els primers granissats de la temporada. Rien dans ce monde ne me retient. Repasso mentalment aquestes cadenes que m’aboquen a treballar tant. Bonne journée, adieu triste amour. Dies de no trobar-me massa bé. El record de l’any passat m’és present i m’espanta. Pense à moi un peu moins chaque jour.

Autor fotografia: Lluís A.Oliver

I ara m’arriben unes rialles d’en M. i en Q. que parlen a la terrassa de la fi del món i somric per no se què. M‘appelle au calme, à la raison. Baixo al carrer on ja no hi ha ningú. El cor se m’accelera. Cadires buides, tombades, els llums que ens il·luminen. L’escalfor del primer sol d’estiu s’ha transformat amb fresca que obliga a cordar-se les mànigues de la camisa. Un tronçon d’âme moribond.  Passen dues noies, joves, ens mirem i riuen. Adieu triste amour.

L’estrès és un país estrany, lleig, elèctric, com una gran ciutat, addictiu, com l’època que ens toca viure, canviant, superficial, previsible, sense èpica… sense tu.

Era divendres a les 20h al Museu de l’Art de la Pell. Llibert Ferri (ex-corresponsal de Tv3 a Moscou) ens va parlar dels 20 anys després de la caiguda del mur i de la fi del comunisme a l’Europa de l’Est.  Va parlar, també, de quan nosaltres teníem 16 anys. Ens deia que l’autentica Perestroika s’esta produint ara. Em va recordar els projectes d’aquell estiu. Era l’any 1991. Recordo un tarda de finals d’agost davant de casa els meus pares l’I., l’A., en X. i jo discutint com segurament mai més hem tornat a discutir (l’adolescència, els ideals, la innocència) sobre el que li convenia a Europa, al món, a la humanitat. Divendres, es va parlar de les llibertats aparents, dels somnis frustrats, del futur vs el passat, de les frustracions, de les il·lusions que ja no es recuperaran… de sobte vaig pensar que parlaven de nosaltres i em regirava tot mirant des de la darrera fila si veia cap cara coneguda entre el públic Sí, sí potser parlava de tots nosaltres. Avui, un dinar de per dir adéu a la G. amb sobretaula de canalla que aprenen a caminar, de ratafia casolana, de tots nosaltres en un context… ampli, familiar, de somnis frustrats, d’il·lusions passades… de la G.que se’n va.

Discutíeu si aquesta era la millor cançó de Benjamin Biolay o no. Que si ell va néixer el 73 i nosaltres el 74… I implícit i anava el que creiem que ell ha fet i el que hem fet nosaltres. I han començat a caure 4 gotes. I ens hem aixecat, de sobte, sense ordre, per anar-nos protegint, de la pluja, de nosaltres, del passat i qui sap si del futur. I ara a casa escric aquestes ratlles quan ja plou a bots i barrals i sona més fort que mai Les Cerfs Volants. Aquest estels que s’allunyen i ens apropen.

PD.- Amb ganes de començar Jernigan de David Gates quan l’acabi la G. i cercant a la xarxa Manhattan Líquid de Llibert Ferri (Baumann que ens persegueix).

Alemanys com llangardaixos esperen la fi del món tot prenent el sol mentre sona la canción del verano del 97. Dietes equilibrades, talassoteràpia i jogging de bon matí. L’aigua de la piscina és confon amb la del mar. Un vaixell lluita per arribar al far abans que es pongui el sol. Arquitectures amables per una terra dura, abrupta i negra.

Cases noves, blanques, esperen jubilats nòrdics que fugin del fred per ser habitades. El vent omnipresent bufa amb força i persegueix les cabòries i els papers llençats a terra en urbanitzacions buides i desertes on persones sacrificades, arrugades i marcades pel sol acabaran pleitejant lluny de casa amb la mort.

Un vent que ho escombra tot, ho neteja tot, excepte l’ànima. Aquest vent em recorda aquell vent. Pujàvem a Sant Feliuet recitant Puixkin, Tsvetaieva, Tiutxev. Tu portaves uns texans i una samarreta groga. Jo una bossa blanca que m’havia portat el meu pare d’un viatge a Califòrnia i on hi dúiem llibres, fruita i un passat comú. Aquestes pedres em recorden aquelles pedres. Un dia a(sol)ellat on tot era grandiloqüent; el passat, el futur, les pors, l’amor.

Necessitem economia (més) product(iva)?. Ens juguem la vida com si fossin accions de futur. Poc risc i molts guanys. Ara que la borsa ens diu que el sistema no aguanta, que la taxa Tobin és una fal·làcia, que guanyen els especuladors, o doble o res… Cròniques volcàniques, hiperconnectats des del passat i perduts dins el magma de les il·lusions.

Em demanen si aquests escrits deixaran de ser bits i bytes per transformar-se en llibre… Fa molts dies que no se res de tu. Per on pares?