Plou i des de la taula del despatx veig com els ocells deixen de piular i miren al cel amb resignació. El telefon no deixa de sonar i els missatges insistents són com la pluja que cau, necessària però molesta. Travessar mig França per anar a veure un tros d’Amèrica. Els cavalls són bonics, pintats, tranquils… Feia dies que no passava a tocar de Sant Remy, d’Aix en Provence, d’Arles. No hi he vist els colors d’altres primaveres, ni t’hi he vist a tu… He recordat, però, quilometres fets amb música d’altres èpoques, d’altres somnis, d’altres fugides. A la cerca del lloc per refugiar-se i (des)conectar-se d’aquest moment que vivim. Arles?.

El Facebook que s’equivoca i publica preguntes capcioses “Què esteu pensant?“. Els pensaments que ens deprimeixen, el dubte de si encendre el foc o prendre una cervesa, un retrobament, un augment de família… tu que no dius res… Enyorar el mar, el sol, el capvespre, el futur. Pendant un temps je me suis oublieé…

Je t’aime. El cotxe passava pel mig dels bassals. Feia sol. Buscàvem les pedres vermelles. La vista cap el món perdut. Al matí hem vist cavalls americans, d’aquells que fan quilometres i quilometres sense cap direcció concreta. Ara sobretaula amb música i els troncs que van cremant. La C. dorm al sofà i sospira de tant en tant. Parlem d’Argentina i del futur. De la societat i del desencís, del que volem ser, del que ja no serem…

Reinventar-nos. A sobre la taula els llibres que s’amunteguen. A punt de començar “Els jugadors de Whist” de Vicenç Pagès Jordà. El Facebook m’ha fet somrirue. Miro el calendari que s’acosta i a la setmana hi veig Barcelona, Ripoll, Palafrugell… el mar. I tu? Ara marxa el sol, torna l’hivern. Tanco el llum. El foc deixa entreveure les ombres. Tot es confón. I el futur? Una trobada amb posta de sol i el “silenci” de la tramuntana que no ens deixa parlar.

He pensat molt en com organitzar-me millor. Quins canvis cal fer, vaja. Em pregunto si els Social Media són o no són mitjans? I les exclusives, de qui són?. Cap de setmana de criadors de cavalls, exemplars bonics, salvatges… Ahir un conflicte entre espai públic i espai privat (la confusió de ser ser propietari de gran quantitat de bosc i de ser propietari d’una parcel·la gegant en una urbanització). Repoblen els nostres boscos?. L’extermini d’una forma de viure.

La llibertat té nom de cavall?. L’estrès arriba un cop estas desconnectat?. Com ho portes?. El ritme pot ser mortal, exhaust, cansat i a canvi de tant poc…

La fi de l’espai comú… camins per on ja no passarem. Importació de l’urbs, de l’espai verd, retolat, enjardinat

Ara mentre baixàvem de veure les carreres de cavalls de Perafita repensava en aquest xoc que ens toca viure: rural vs urbs. Em venien al cap els arguments “tecnofòbics” que utilitzava en Victor Amela l’altre dia a la tertúlia de RAC 1. Parlava de (des)control i de la necessitat de vigilar “la xarxa” (la dictadura de l’esquerra?).Un món que predomina i un altre que s’esgota.

Des de la “barraca”de l’E. es veien els reflexes del mar. La C. corria per enmig de les vinyes i de tant en tant s’ajaçava a peu de piscina per descansar i carregar les piles amb el sol d’hivern. La “K”. que se’n va 6 mesos a Kuala Lumpur. En L. que es queda a viure a Barcelona. Som  adolescents passats de la trentena?. En M. que de ràpid que vol anar acaba marejat i se sent sol. L’E. que diu que necessita viure a Girona per no ofegar-se. La G. que ara ja veu el món en “technicolor”. El mar ens mira i tot sembla un mirall. Sobretaula de viatges i d’incerteses (només hi falten les “Corrandes de la parella estable” dels Manel).

Autor fotografia: DanferB

La vista del far de Sant Sebastià em deixa veure el passat… un carreró del casc antic de Girona,  les torres de Kuala Lumpur, aquesta Barcelona que a voltes desitges i a voltes odies. La solitud de quan marxa el sol, el vent que bufa, la llibertat.

Aquest sol em torna a la vida. Per on pares?

Divendres d’emocions fortes. Des de les 8h que els bits i els bytes es rebel·len per a fer la guitza en aquest món moderadament optimista. A la tarda al Fòrum de debats Antoni Brey ens parlarà de “La societat de la ignorància“. Visions apocalíptiques? deixebles de Baumann? Tornar enrere?. Em costa d’entendre. Humanitzar la ciutat o deshumanitzar l’individu?

La Metáfora del Jardinero es un concepto introducido por Zygmunt Bauman.

En él se hace referencia a la contraposición entre culturas cultivadas, producidas, dirigidas y diseñadas por una parte y culturas silvestres o “naturales” por otra.

En las primeras prima la necesidad de un poder que ejerza un diseño artificial, ya que el jardín en que la sociedad se ha convertido no tiene los recursos necesarios para su propio sustento y autorreproducción por lo que es dependiente de este poder.

En las culturas silvestres, en cambio, los recursos de autorreproducción estaban en la propia sociedad y en sus lazos comunitarios, lo que les permitía saber cuáles eran las malas hierbas, las malezas, y cómo eliminarlas.   Font: wikipedia

Un mur sense missatges. Predicadors apocalíptics assalten els “media”. L’Obama real es desinfla i tenim enyorança del seu “avatar” . Els Manel “tontament” volen ser protagonistes del món del futbol. En Bohemio se’n va, sense córrer i amb tristesa. Si li mires els ulls demana pau i tranquil·litat, llibertat, vaja. Els mesos passen i la casa es queixa pel canvi de temperatures. Fa fred. Et passa que trobes a faltar el sol? com quan anàvem fins a Ses Gorgues els capvespres per veure marxar el sol i sentir l’olor de farigola.

Autor fotografia: johnmueller

Que passin aquests dies grisos. Demà Palafrugell i a la tarda vespre a Barcelona. Caminar pel Gòtic i pujar fins a Passeig de Gràcia. La Siri encara m’espera i tots ja volem passar desapercebuts, oi?

Des del despatx de Vic veig com cau aigua neu. Passeja la gent amb paraigües tot mirant el cel. Mentre m’espero aprofito per actualitzar el bloc. Fa fred. Dijous atípic per la setmana que vivim i per la perspectiva que em miro les coses aquests dies. Enyoro el caminar ràpid i despreocupat de fa pocs dies pel mig del mercat d’Aswan. No se què buscava però em sentia infinitament lliure. Un viatge ben estrany, aquest. Dies de sol per una època emboirada, lluny i a la vegada massa proper.

Decepcions, misteris i una profunda sensació de fi de projecte. Massa cansat per a continuar empenyent totes les coses. Els llibres m’empaiten i barrejo la Jetta Carleton amb la Siri Hustved i “La Solitud dels nombres primers” de Giordano. Amb ganes de sol, ganes de parlar, ganes de mar a l’hivern i d’aclarir un xic tot el que s’acosta.

PD.- Un món massa estrany… sense tu.

Viatjar… demà agafar l’avió i recórrer cap a  مصر . Dies de feina, de deixar masses coses a mitges, d’aplaçar decisions, de fugir. (Re)cercar un clima més benvolent. Coincidències de vides passades o per passar?. Marxar a l’altre punta del món per tornar (?).

Autor fotografia: Xavier 68

Els llibres que m’haig d’emportar, la maleta buida i per fer. Els correus que marxen xiulant de la safata, l’any que s’acaba, els nebots que es fan grans, els anys que passen.

PD.- Trucada a deshora. Massa tard?

Una vida que no vols per a ningú. Aquesta gelosia atàvica que ja no reconec. Demà a França. Homo Sampler s’espera a sobre la taula. Silenci. Aquesta roda m’esclafa i no dona explicacions. Sentir-te molt sol, molt. L’estufa no acaba d’escalfar. Va, digues-me qui ets?. Aquesta capacitat innata d’atribuir valors… Miratges deformats pel temps. Escric sense rellegir. Abandonar. Avançar per camins (futurs) desconeguts. La feina em col·lapsa i no es mereix aquesta dedicació, aquesta aniquilació, aquestes cadenes. Ho he intentat. S’ha acabat. La mort ens ronda. Ara si.

Autor fotografia: Lucas Janin

Ahir a darrera hora, en Q. i en M. em proposaven vides noves (de sobte c/Ferran és la coincidència).  La ciutat, la nit, autodestrucció. Un camí per recórrer. No se perquè escric. Una de les cançons que sona per la tv m’anima. Flaixos i moviments fins a la matinada. Com els amors d’estiu, eterns però amb data de caducitat.

PD.- Al final, Egipte…

L’estiu ens feia, si cal, vergonyosament més joves. Sol salat a la pell quan queia el sol i el silenci de les onades del mar. Vi blanc, somnis i futur. Melancolia de dissabte d’hivern a la tarda. Fa fred a fora. Son per culpa de dormir a deshores. La grisor que ens pren la perspectiva de les coses. La música d’ahir em recorda les nits de glaçons blaus i fum de matinada…

Autor fotografia: Horizon

Demà estelades i independència. Dimarts l’X. que m’espera a Barcelona per dinar i compartir confidències. Els deserts que encara hem de travessar. Necessito un mes de silenci. Vens?