No Easy Day

Ara ja fa mesos que va marxar la Cleo. Encara em falta plorar-la. Ha passat l’estiu, la tardor i entrem a l’hivern. A casa els camps van tornant-se marrons, grisos, agafen aire per hivernar. La Z. esta contenta, viu bé, vigila els camps de senglars i cabirols i crida molt quan volten guilles prop del camí. Són dies curts, de feina intensa i d’arribar a casa fosc. Dies estranys, de paisatges estranys, de quilòmetres i quilòmetres sense destí, amb força.

IMG_8322      Foto: Ruta Cavalls de vent feta aquest estiu a ritme de bojos

 

Vaig col·lapsat de lectura, des del llibre No Easy Day escrit sota el pseudònim Mark Owen fins al darrer de Jaron Lanier on posa en dubte la forma que encarem la revolució digital. El llibre es diu ¿Quien controla el futuro?. Pel mig tinc Guerras Sucias y Blackwater: El auge del ejército mercenario más poderoso del mundo del periodista d’investigació americà Jeremy Scahill .

El periodisme que no s’atura, l’edat que no té aturador, fugir cada matí ben d’hora per empaitar les pors i fer-les fora.

PD.- És hora de tornar a escriure.

La Cleo, ha marxat

Finalment, sí, la Cleo se n’ha anat, ahir divendres vam practicar-li l’eutanàsia a través d’una anestèsia intravenosa. Es difícil troba l’encaix just entre el dolor i la vida. L’evidència, el procés de deteriorament físic de les darreres setmanes ens ha preparat però en el moment just de prendre la decisió t’assalten dubtes i fins i tot l’egoisme de gaudir-la uns dies més.

liberty_6w_01Cal dir que eres molt pesada, sempre, demanant atenció, sempre fent petons als que t’agradaven i fent desaires als que no. Bàsicament amb els anys vaig entendre que tenies una feina diària, que era cuidar-te de la Geo. Vigilaves què feia, no deixaves que et posés la corretja i només l’hi feies tot el cas del món si anaves solta, l’hi demanaves menjar i lluitaves a mort una posició al sofà.

SONY DSC

Quan et buscàvem vaig estudiar un munt de vegades les cadellades previstes, vaig parlar amb molta gent, i vaig decidir que volia que fossis filla de Caya Jared.  Ara fa més de 8 anys vam travessar mitja Europa per anar-te a recollir. Vam travessar França, Itàlia, Àustria i vam arribar a Budapest. A casa en Rada Istvan et vam recollir i vam tornar cap a casa. La Bet ens va ajudar que aixequessis les orelles i ens va ajudar a entendre’t i t’ha cuidat i estimat com t’hem cuidat nosaltres.

Amb tu Cleo només ens han passat coses bones. Aixecar-nos d’hora ben d’hora i córrer junts pels camins de Tavèrnoles. El salt de la minyona, el camp llarg, a darrera l’església, els camps del Jutglar, el camí de l’aigua… has conegut molta gent i sempre has estat fantàstica. La gent que t’havia conegut quedava fascinada, per l’orgull, aquesta superioritat que emanaves, per lo bonica que eres, pel teu caràcter…

Ahir quan esperàvem a la veterinària, a casa, va arribar la Bet i et vam fer les darreres moixaines i ens vam acomiadar de tu mentre queia el sol i l’estiu ens deia que arribava tot seguit.

PD.- Eres de la Geo i jo sempre en feia broma, però no m’ha fet res, cuidar-te i estimar-te tots aquests anys, ja ho saps. Ara la feina que feies, silenciosa però incansable, li toca a la Ziva, que dorm, ara ja sí, al que era el teu llit.

La Cleo se’n va (II)

Hem passat 5 setmanes bé, vigilant i anant amunt i avall amb les rutines diàries. Al matí, ben d’hora, encara a la fresca, córrer per trobar les guilles joves i els cabirols despistats. Com que no pots córrer gaire ràpid, quan ens acostem al revolt del camp llarg, ens mires a la Z. i  a mi i ens marques que anem a poc a poc, sense fer soroll. Surts primera del revolt i empaites fins a la mort, marges amunt amb tota l’ànima. Tornem poc a poc i la Z et deixa guanyar per arribar a casa. Aixì ho hem fet cada dia al matí.

A la tarda després de tirar la pilota a la Z i d’anar a arreglar l’hort, hem marxat cada dia fins el prat i t’estiraves, seriosa, i jo seia al teu costat i ens estàvem quiets, amb silenci, escoltant els ocells i veient caure el sol. I així, entre pastilles de Predicox hem passat el mes de maig.

foto 1

La calor ha arribat de cop, amb el juny, i has començat a patir més del compte. Fins avui que al matí ja no podies més i t’he dit que ens esperessis i t’has assegut mentre marxàvem corrent amb la Z. Quan hem tornat eres allà, quieta i més coixa del compte i hem arribat caminant a casa.

foto 2

A la tarda, quan hem arribat amb la Geo ja no podies caminar, et fa mal l’esquena, i tens tota la part esquerra dolorida i no et pots aixecar sinó t’ajudo. T’he posat el matalàs a fora i ara encara hi ets. Crides de tant en tant, als senglars o a les guilles que jo no sento i la Z s’estira al teu costat i et fa petons.

foto 4

I ara he trucat a la Bet i demà vindrà el veterinari a veure què podem fer perquè estiguis millor. I avui, més que no pas fa un mes, estic trist i m’adono que ara si que et trobaré molt a faltar.

La Cleo se’n va

Anar a passeig amb la C. i la Z. Córrer pels camins que volten els camps de casa, el prat llarg, no parar fins fer la volta sencera. Empaitar algun esquirol, escoltar els senglars i de lluny parar els cabirols, el que fem cada dia. Avui quan tornàvem la C. no ha pogut més i s’ha aturat. S’ha estirat, em buscava amb el cap i els ocells han deixat de cantar. Era d’hora, sortia el sol i els camps de colza feien d’escenari amb el seu color groc, immens.

Diumenge

La Cleo se’n va, s’allunya. La malura, finalment se’ns l’emporta. Tot més ràpid del que crèiem, del que havíem previst si és que es pot preveure. Camina molt a poc a poc, mira el cel i l’orgull fa que ens vigili a tots, en silenci, dreta, amb el musell aixecat.

Cleo
Em segueix arreu i fa que m’assegui amb ella i llavors dorm, acompanya la respiració i de tant en tant em llepa les mans. Des d’on soc ara, assegut a la taula de la cuina, mentre escric això, la veig de reüll, estirada al seu matalàs, mirant-me, veient com té els lacrimals humits, veient que també plora.

Dilluns
Sembla que avui està més bé. La veterinària diu que hi podem fer poc. Donar-li antiinflamatoris a veure si li fan efecte i poca cosa més, mirar que estigui bé.

Dimarts
Sembla que estar més contenta, si més no, torna a menjar. Ens vol acompanyar a passeig amb la Z però encara no pot. Quan torna ella sola s’espera i mira el camí fins que ens veu arribar i llavors deixa el matalàs i ens ve a rebre.

Cleo_matalàs

Dimecres

La C. lluita, ha decidit que de moment no marxa, menja i dorm i descansa molt. Arribar a casa i veure com s’aixeca i s’acosta a poc a poc fins a la porta del jardí, contenta. Anem a l’hort amb la Z i ella, però al cap de poc ens mira des del camí de dalt, orgullosa, vella, cansada.

 

Dies grisos i al fons Cadaqués

Divendres. Ben d’hora ben d’hora anar cap a Barcelona per no entendre res. Trobar-me sol i reflexionar cap cot. Fugir de Barcelona per arribar tard a totes les cites ineludibles hagudes i per haver. Agafar la Z. i la C i portar-les a casa la Bet. Deixar-les empipades, ofeses i jo, ara si, alliberat.

Cap de setmana a Cadaqués. Amics, 40 anys, música, dies grisos i estona per anar a córrer. Canalla, en Durell, l’olor de mar i tot ennuvolat.

Cadaqués

Autor fotografia: Julen


L’infern de travessar Olot un divendres a les 20h, perdre el temps i aquest fred que diu que ja ha arribat la primavera… Carreteres de quan érem petits però amb cotxes d’ara. Arribar a Cadaqués i escoltar de lluny, Capitalismo Foraneo de Gotan Project. Petons i petons, abraçades i mirades de reüll.

Dissabte. Després de dormir poc o molt poc, vestir-me per anar a córrer. Agafar el camí cap a Cap de Creus, i entre boira i fred, i a ritme de Maron Town córrer tot cercant la fi, l’infinit, ulls clucs, la respiració alterada, els 40 anys que s’acosten…

Crits de nens, inflables, cerveses, en Durrell amunt i avall, una bicicleta elèctrica i aquest vent que empeny les onades cap a la platja.

Diumenge. Després de la cursa de rigor fins el far de cap de Creus, tornada intempestiva i plujosa. A recollir la C. i a dormir com feia dies que no ho feia. El llibre “Retorn a Killybegs” de Sorj Chalandon em fa entusiasmar altre cop amb el periodisme, amb la feina, la setmana que hem presentat Catorze, magazín cultural que dirigeix l’Eva Piquer.

PD.- Vaig veure que ploraves i vaig mirar cap a una altra banda. Queia el poc sol d’aquests dies i s’acabava el cap de setmana.

Primavera

Aquests dies hem estat preparant la terra, el jardí i l’hort. S’ha acabat l’hivern i totes les plantes rebroten. Amb el pare hem plantat un cirerer i una figuera, al marge de casa cap al camp primer. Queden arrecerats i fan bonic.

Setmana d’anar amunt i avall, de veure els Premis Enderrock a Girona a sopar al Koi Shunka el divendres. D’escoltar la Troba Kung Fu a prendre una copa al Bar Pastis. Dies d’anar a dormir tard i aixecar-se adormit.

Autor fotografia: Yury Ostromentsky

Dies de mal humor i empipades via whats app. Dies de sol i poca alegria. Dies de més música, com abans.

PD .- Passa el temps. La frustració ens fa estar més crispats? Aquesta crisi?  les coses que ja no farem? veure com s’esmuny el temps per entre els dits? Què et passa?

Crossa emocional

Aixecar-se del llit amb mal de cap. Els rajos de sol entren a la cuina i la Z. i la C m’esperen amb delit. Hi ha silenci a casa, i a fora, tot i el sol l’aire és fred i m’he d’abrigar. Córrer 9 o 10 quilometres, com un autòmat notant el desgast del cos, les cigarretes mal fumades d’ahir i el vi sobrant.

No em passa res extraordinari. Estic cansat, una setmana difícil a la feina. La gent a vegades et decep, juguen les seves cartes de forma egoista, res especial. Aquests dies em torna a pujar una malla llet que ja creia eradicada, com la que tenia quan tenia 15 anys i em sorprèn. Quan em passa això em torno inconformista i detesto la mediocritat i puc ser insolent. 

Agafar el cotxe i recórrer físicament la història recent, camins que et saps de memòria, que els podries fer amb els ulls clucs. Veure les persones, les cases, les histories properes i ara llunyanes. És increïble com unes setmanes et poden distanciar anys de vivències que fins fa ben poc eren vitals, gairebé imprescindibles, i que teixien l’argument que donava sentit a moltes decisions. 

 Tenia ganes de fer el sopar a casa però llavors amb tanta gent quedo out, tothom explicant les seves coses, tothom gestionant el seu ego i jo quedo lluny, lluny, i el cap em va a mil i quedo mut i m’entristeix tot plegat. Veure la frustració i veure com fem un món petit per tenir un paper important. Tot això fa que em cabregi molt. I no vull creure que som més semblants als altres dels que ens pensem i tampoc que potser ells també ens veuen així.

I mentre escric això m’assabento i miro les imatges de l’apunyalament massiu que hi ha hagut a la Xina. Un grup de persones ha entrat a l’estació de tren de Kunming i ganivet en mà n’han mort més d’una vintena. Mirar les fotos per twitter i llegir que la censura va fent camí. Buscar els noms dels morts. El diari no parla de tu.

PD.- Saps que ets la meva debilitat. Passo de ser una crossa emocional.

Demà fa 40 anys de l’execució de Salvador Puig Antich

Diumenge de pluja

Els camins que menen a casa hi ha molt fang. Aquesta nit m’he despertat amb el soroll de la pluja. Just obrir els ulls he sentit que la C. i  la Z. també s’han despertat. Hem anat tots tres a mirar pel porticó com plovia. Encara era fosc. La feina em pren el poc temps que tinc, la feina i córrer per aquestes muntanyes. Posar-se els auriculars i arrencar… Ara ve una pujada…

Aviat 40 anys, una bestiesa. El llibre de Richard Ford a punt d’acabar… He demanat que em passin llistes de música, perquè estic out. Canviar de casa, de rutines… Em sorprèn el canvi de llum, les hores de sol, sense boira…

PD.- Sembla impossible.

Dolor

Un dolor que recorre des de les lumbars fins a baix del turmell, un dolor intens, punyent que em desperta de matinada i no em deixa descansar. Un dolor que es posa al cervell i tot canvia.

A la C. també l’hi creix el tumor, cada dia és més evident. Veure com una malura es fa poderosa per dins i consumeix poc a poc l’energia. Ara canvia el caràcter, se la veu juganera, despistada, obstinada com quan era una cadella. Esbufega més, plora més, crida l’atenció, vol moixaines…La Z. no ho entén i la llepa i l’hi fa costat amb cara trista…

IMG_4904

Passen els anys… ràpid… passa la joventut… tantes esperances en els projectes i amunt i avall, i veure que de vida n’hi ha una… una. Poc temps per a llegir, menys per escriure i Londres i Nova York a la memòria… i aquesta vàlvula d’escapament que era empaitar la boira cada matí amb la C. i la Z. queda enrere pel dolor, intens, persistent… per una mort que s’acosta, sigil·losa, segura, definitiva.

PD.- Arribarà la pau, la recompensa, la tranquil·litat, el llibre sobre la taula, el sol d’hivern. Guanyarem el futur.

Viatge a Lisboa

D’un dia per l’altre anar a Lisboa. Moure’ns amunt i avall per carrerons bonics i bruts. La gent es tira fotos, miren la càmera, panxa endins, la respiració i cara de felicitat i d’interès.  Aquesta Lisboa de pluja de bon matí i de sol de migdia. Els portuguesos i aquesta nostàlgia permanent cap al passat, amb la música, la literatura, els poetes, la política… avorriment.

Cascais, Portugal

Cascais, Portugal

Aquesta mania d’anar a córrer a les ciutats que hom visita, estiu i hivern, boniques i lletges. Durant el trajecte en tren entre Cascais i Lisboa m’amago rere les ulleres de sol i de forma automàtica com un replicant vaig afirmant cap dins tots els desitjos que arrastro d’enguany.

Faig 39 anys. Mitja vida si hi ha sort. No se si el balanç és òptim. Veig al meu entorn persones que en tenen una part guanyada. Anar a comprar els llibres per regalar-me aquest dia estrany, plujós i assolellat. Al final han estat 3: “La trama contra Catalunya” de l’Hèctor López Bofill, “La veritat sobre el cas Harry Querbert” de Jöel Dicker i “La Tornada d’en Samuel Lake” de Jenny Wingfield.

“Anhele el amor, Marcus. Haga de él su más hermosa conquista, su única ambición. Después de los hombres, habrá otros hombres. Después de los libros, hay otros libros. Después de la gloria, hay otras glorias. Después del dinero, hay más dinero. Pero después del amor, Marcus, después del amor, no queda más que la sal de las lágrimas.”

La veritat sobre el cas Harry Querbert” de Jöel Dicker

PD.- Em diuen que avui ja no hi ets. Bé, em diuen que ni tan sols has vingut. Ningú t’ha trobat a faltar. Un per l’altre pensaven que eres fora, a Barcelona, amb mi. Ganes de fer una café amb tu, si, per aquesta ciutat boirosa de pujades i baixades.