La kira s’ha mort. Molts dies he intentat escriure aquest post i per una cosa i altre no ho he fet. Amb ella s’ha acabat una època, tot el que representava… Arribar a casa i aquella sorpresa de veure-us al prat, parlant i jugant… la mirada agraïda i tranquil·la. Van ser tres dies finals de demanar atenció, d’acomiadar-se de la Cleo, de lladrucs de matinada, de mirar el cel i de prendre el sol arrecerada del vent fred al forat de la figuera. Van ser tres dies de moixaines i plors, d’alegries i pors. La seva generositat ens ha fet més fàcil de suportar la nostra covardia.

Són dies de molta feina. Mai havia estat tant a prop d’alguns desitjos i tant lluny d’altres. Avui hem tret el primer número del setmanari La Torre del Palau de Terrassa, Nació va creixent i a punt de sortir els projectes de Focus i tots els altres que van caminant… Aquest 2012 ha de ser un bon any, definitiu, aclaridor, si més no. Anar a viure a fora? Marxar per tornar?

Estic llegint la biografia de Steve Jobs però em moro de ganes de llegir la Siri Hustved. Cada matí al volt de les 7h amb la C. i la Z. correm amb els ulls mig clucs durant 6 km; cap a les Punxes, cap al Castell, baixar pels cingles… es fa de dia, ens aturem per mirar les primeres llums a sobre el poble i somiem, ja desperts, tot el que desitgem.

PD.- Hi ha una cançó que em roba el temps, Explosió. “I no contestes i no dius res. M’has dit que tornaves després d’uns cafès. I enmig d’un petó, m’has dit que era jo, el que et protegia, quan tot va pitjor. I parlen de tu els diaris i les ràdios i la televisió tenen la seva versió.  Vas fer-me un petó just després de l’explosió per dir-me que avui  tot anirà millor”. Necessito la primavera. Ha hagut de morir la Kira per tornar a escriure.

Encara fosc, m’aixeco i em guarneixo, com un autòmat. I sense pensar massa, baixa les escales, m’allunyo de l’escalfor del llit, agafo les corretges, el mòbil, la càmera i em trobo el silenci de primera hora que m’espera enmig d’una boira espesa, de les d’abans. Caminem ràpid, amunt, correm, elles s’empaiten i juguen i jo noto la cremor a les cames i fa que el cap se’n vagi lluny, lluny… Una òliba que torna a casa, de lluny la guilla ens vigila i se’n riu de la nostra poca traça de primera hora i sense llum.

Escolto ara Manic Street Preachers i em ve al cap la història del seu guitarrista i lletrista (Richey James Edwards) que va desaparèixer d’un dia a l’altre, sense rastre. Va ser vist anys més tard a Goa (Índia) i a Lanzarote i mai més res, només el silenci… T’imagines marxar de sobte? sense mirar enrere. Potser va marxar per un amor secret, per venir-te a trobar, per a morir sol, per recomençar… I aquesta tonteria, la música i la xerrada de bon matí em fa pensar; en aquell dia que em vas dir adéu i que no ho vaig entendre pensant que em deies fins ara, i he somrigut recordant els nervis a la panxa del -dimarts s’acaba el món, ens queden quatre dies… Viure aquells límits autoimposats, la fragilitat del desig, la incertesa del futur, un missatge i s’acabava el món - On ets? vaig a 200, 10 minuts i soc a casa teva.

Lanzarote, 2008- Jordi Font

L’olor del cafè acabat de fer, elles que dormen al costat del foc, apago l’Spotify, i jo silenciosament tanco la porta i marxo cantant cap dins cap dins: “It’s easy to breathe, it’s easy to breathe, To breathe only air where life should be, It’s easy to laugh, it’s easy to cry, To cry so so hard that it can’t be denied… ” i silenci.

La feina d’aquests dies em fa tenir aquest bloc abandonat. M’aixeco molt d’hora i arribo a casa cansat. Ara mentre faig al sopar i després d’obrir una ampolla de vi m’assec per escriure(t) quatre ratlles i dir-te que hi soc, encara que passi una època de mudisme. Els llibres s’amunteguen sobre la tauleta i al terra (Hustvedt, Houllebecq, Amis…)  i just he tingut temps per llegir el darrer de David Castillo, Doble Zero:

Vint-i-vuit detencions per motius diversos,
quaranta anys de paz
i trenta de cloroform,
un tret al genoll
i amors que no es van perpetuar

Al matí quan encara és fosc agafo les gosses i correm com desesperats per fugir de la foscor i veure com surt el sol. Veiem imatges fantàstiques, de boira i de llums.

PD.- I ara que ja és tard apago el llum i vaig a dormir. El llit sempre massa gros quan tu no hi ets.

Cau el sol i recordo els dies de cotxe i el sud de França: Arles, Avignon.. El mar trist, era novembre, llibres de poesia i feina per fer. Dies freds i els colors de tardor ens acompanyaven per les passejades de mitja tarda. El meu pare que em trucava al mòbil i Van Gogh omnipresent ens perseguia per les cantonades de carrers estrets, de restaurants surrealistes i de músics tronats. Al vespre un tractant de cavalls que et volia fer ballar, una cervesa calenta i les hores petites per anar a dormir recitant Jose Hierro, “Pensaba que sólo habría sombra, silencio, vacío…”

Avui mentre passejava les gosses trobava a faltar el mar i la tramuntana que ens empenyia a cap dins, cap dins… Una sortida? França o el mar de l’adolescència?. Ahir a cine a veure “Margin Call“, per entendre un xic més on som ara. On som?

PD.- Aquests dies gairebé no tinc temps per escriure (‘t).

“Am justified in transcience, fleeing

under the constant wonder of your eyes”

Hart Crane

Entenc aquesta necessitat de sentir “sensació de llibertat, solitud, laisser faire..”. Jo també la continuo cercant… Anglaterra, que ho conec molt poc, a tot estirar una mica Londres i malament, m’ho recorda un llibre de Graham Swift Waterland: pluja, cels grisos, encapotats… m’agradaria conèixer aquesta Anglaterra, però, no deu existir, oi?

Autor fotografia: Andreas-Photography

Potser els Estats Units, per la magnitud, m’ajuden a pensar en un cotxe, en quilòmetres, muntanyes, llibertat… bons records... el Hurt de Johnny Cash a tot volum i la meva innocència de llavors.

França: Sant Remy, Àrles, Avignon, la Provença… també París, em recorda l’adolescència, amb el meu pare, moltes vegades, tristesa, solitud, silenci, escriure… em recorda “Bleu” de Kieslowski.

Al final som el que hem viscut o el que recordem?. Comencem a veure l’Sky Line del nostre passat.

PD.- Això de fer endreça i trobar escrits vells.

Un dissabte estrany. Deixar on hem viscut els darrers sis mesos per tornar definitivament a casa. Recuperar aquest espai de calma, la posta de sol, la música que sona i el silenci que coneixem. Cap al tard, dutxa ràpida, aigua bullint, roba neta, perfum i a tot córrer cap al cine. Dies esperant la darrera pel·lícula de Terrence Malick. Més gent de la que em pensava per l’hora i perquè jugava el Barça. Masses crispetes per un film estrany i moltes desercions amb poca estona.

I ara, mentre encara fa sol faig la maleta per marxar a tot córrer cap a València. El tren que no espera i la música de l’Spotify que em reclama més atenció de la que puc donar-li. I enyoro els EUA d’ara fa un any i espero no trigar tant a tornar-hi. Un cap ple de vi i de futur. Els gossos ploren i no els entenc.

PD.- Cine de futur o esnobisme de pa sucat amb oli?

Una  doctora alemanya, d’edat avançada, que viu a Roma des de fa més de 40 anys em diu que a la seva edat ja només l’interessa el Modernisme i el seu gos “Chiquilla”. I que dedica el temps a resseguir la costa Adriàtica tirant fotos per una exposició que mai farà.
Sempre hi ha un moment que comença la decadència. Budapest, com nosaltres, representa un passat ple de victòries, de plenitud extingida, de brutícia, de jardins plens d’octogenaris alzeimics …

Un home furga una paperera. Al davant en un edifici magnific un Zara ven luxe i moda a l’abast de tothom. Una dona guapa passa amb bici. Un goulash indecent per a turistes. Queden llunys els albergs de fa anys i molt a prop el President Business Club. Tant hem canviat? Un hongarès va inventar el Cubi Rubik, que cabró.

Autor fotografia: DukeOffduebo

PD.- Endreço escrits i planifico setmana. Les gosses, ofeses entre elles, s’ignoren i es fan veure tot reclamant atenció. Ganes de començar el trasllat definitiu i tornar a començar… Ha deixat de ploure i els estels em volen dir coses que no entenc.. que el futur és possible, que Roth viurà sempre més perquè el puguem llegir ad eternum i que tu m’esperaràs elegant (?), sí, al Waldorf de NY.

Uns dies de descans, el cotxe a punt i la Ziva com a objectiu. Bled (Eslovènia) com un camp gegant de Boy Scouts. El paradís de Quechua, les bicis, ràfting, un país petit i aparentment sense indignats. Al costat, pagesos fent de jardiners trencant l’esquema rural vs urbs.

Soc fora, a Eslovènia, bonic i fantàstic. Camí de Budapest i amunt, mitja Europa i més. A Maribor el cel esta encapotat i cauen gotes com de gegant que plora. La vella Europa s’acaba i els dubtes de cap on anem continuen com aquest vent de tempesta, persistent, sorollós, violent… Definitivament, un país ple de gent feliç no és un bon lloc per viure. On quedarien  les nits de glaçons blaus, els poemes de Mallarmé i la teva complicitat? La sortida és fugir per mar i viure migdies de vermouth a platges venecianes, com la de Thomas Mann, però amb més llum encara, i fer olor de sal i de sorra i de tranquil·litat, i menys ferum de desenganys i de por i  d’amanida Cèsar…

Escric sense esma, per la calor i pels dubtes d’aquests dies. Trasllats, obres, canvis i somnis. Torno d’Olot i prenc un gin-tonic de color blavós. Engego Spotify i cerco la llista del PopArb d’Enderrock . Entre la música i el beure el cap s’aïlla i els pensaments circulen. Els mosquits són més maleïts que mai. Assegut fora de casa veig les estrelles i sento com els toixons s’acosten i la Cleo comença a córrer i es posa neguitosa. Nova York lluny i a prop, i els somnis, a prop i lluny. El cap emboirat per database, wines and business… la setmana passada conversa amb Genis Roca, el TEDxBarcelona d’aquest dilluns, la feina de cada dia i crear, discutir model de negoci i pensar en Xile, pensar en el Maresme, en la ruta del cap de setmana en bici (Tavèrnoles go Sant Feliu de Guíxols) i el cansament a les cames, la suor, el sol, l’aigua… la trucada d’en M. i Palafrugell.

Autor fotografia: fainmen

I ara sona Calgary 88 del Lamparetes d’Antònia Font. Plego veles, s’acaba el beure, la nit i ja soc caminant per la 5 Ave i corro com un esperitat perquè m’ha semblat veure’t molt a prop i et crido i ets tu i no i m’abraces i riem…

He aprofitat per anar fins al despatx i fer una empenta a les coses que tinc endarrerides. A la plaça la gent passa amb terrines de gelat i hi ha una munió de canalla que juga a la sorra. Ara amb les portes obertes hi ha corrent d’aire i s’esta bé. Em trec les sandàlies i camino pel parquet mentre sento els darrers petards com a remor de fons. El mòbil m’avisa d’un correu teu que entra com una alenada d’aire fresc a aquest estiu que acabem d’estrenar. Em fan mal les cames dels quilometres d’aquest matí. Em diuen que he d’escoltar a tot volum aquesta cançó, que és bonica. Clico, s’engega l’Spotify i escric mentre escolto…

The Radio Dept – Strange things will happen

Escric sobre bases de dades, sobre mercats globals, sobre això que en diem periodisme i sento com la veïna comença a estendre llençols. Ara cauen davant meu gotes immenses de la bugada i crea una sensació estranya, enmig del sol de mitja tarda, gotes amb olor de suavitzant és dibuixen al terra de la terrassa.

PD.- Una trucada secreta, una cançó, el casc, les sandàlies, la moto que s’engega, la llibertat de l’estiu i demà al Pedraforca. Vols venir?